Contradiccions futbolístiques

El futbol és una d'aquelles coses que em generen contradiccions internes.
Des de sempre a casa s'ha viscut el futbol, concretament el Barça: s'han seguit tots els partits, s'han patit les derrotes i s'han celebrat els triomfs.
Fins a ben entrada l'adolescència em quedava a casa les nits de partit....i mirava el futbol, a mode de ritual sempre en la intimitat familiar.
El meu pare se'l podria descriure com una d'aquelles persones que quan el barça perd, passa una depressió que li pot durar dies... i suposo que al cap i a la fi viure-ho des de petita ha de marcar d'una manera o altra!
Baralles al menjador amb l'arbitre de torn, paraules d'ànim als jugadors i algun que altre insult als contraris o als propis quan creu que no estan jugant tan bé com cal, sempre segons el prisma d'aquell qui opina des del sofà de casa.

Així doncs, per una banda el fort sentiment culé transmès amb molta cura pels meu pare (gràcies...mai no t'ho podré agrair prou!:P) i l'efecte que pot acabar fent sobre les meves neurones el bombardeig d'escuts del barça per qualsevol racó de la casa (coberts, quadres, rellotges, samarretes, motxilles i qualsevol objecte de merchandising que us pugueu imaginar...) fan que malgrat tot m'agradi mirar el futbol, em preocupi si el barça pot guanyar la lliga o no, em decebi i gaudeixi amb els patits importants.

Per altra banda, la quantitat desmesurada de diners que pot arribar a moure per comprar o vendre un o altre jugador, la rivalitat (quasi odi) que es genera entre els seguidors d'un o altre equip, les actituds que sovint es veuen al camp (tan a la gespa com a la graderia)...
Fan que el futbol no em sembli precisament una afició recomanable, que pugui aportar gaire res positiu a les nostres vides en cap dels sentits.

Tot i així...em sap greu que avui el Barça no hagi fet el gol que ens calia!

Hola contradiccions internes...

...adéu Champions!:(

El gol

El gol es el orgasmo del fútbol. Como el orgasmo, el gol es cada vez menos frecuente en la vida moderna.
Hace medio siglo, era raro que un partido terminara sin goles: 0 a 0, dos bocas abiertas, dos bostezos. Ahora, los once jugadores se pasan todo el partido colgados del travesaño, dedicados a evitar los goles y sin tiempo para hacerlos.
El entusiasmo que se desata cada vez que la bala blanca sacude la red puede parecer misterio o locura, pero hay que tener en cuenta que el milagro se da poco. El gol, aunque sea un golecito, resulta siempre gooooooooooooooooooooooool en la garganta de los relatores de radio, un do de pecho capaz de dejar a Caruso mudo para siempre, y la multitud delira y el estadio se olvida de que es de cemento y se desprende de la tierra y se va al aire.

[“El futbol a sol y sombra” Eduardo Galeano]

Espejos. Una historia casi universal.

Després de tant queixar-me, ja el tinc preparat per posar-m'hi d'aquí uns dies (que ara mateix tinc un compromís iniciat amb la Belli).

Tot i així, no me n'he pogut estar de fullejar-lo i, certament, no crec que em decebi gens ni mica!;)

Aquí us en deixo un petit tastet:

Paradojas andantes, paradojas estimulantes: El Aleijadinho, el hombre más feo del Brasil, creó las más hermosas esculturas de la era colonial americana. El libro de viajes de Marco Polo, aventura de la libertad, fue escrito en la cárcel de Génova. Don Quijote de La Mancha, otra aventura de la libertad, nació en la cárcel de Sevilla. Fueron nietos de esclavos los negros que generaron el jazz, la más libre de las músicas. Uno de los mejores guitarristas de jazz, el gitano Django Reinhardt, tenía no más que dos dedos en su mano izquierda. No tenía manos Grimod de la Reynière, el gran maestro de la cocina francesa. Con garfios escribía, cocinaba y comía.

["Espejos", Eduardo Galeano]

Conseqüències de Sant Jordi

Encara que sovint no estic d'acord en l'afirmació que fa el Drexler de cada uno da lo que recibe, i només em queda esperar que arribi el moment en el que em toqui rebre part del que he donat...

...el que tinc clar és que hi ha coses que no poden acabar i prou.

Així que la única esperança serà creure que deu ser veritat que nada se pierde todo es transforma...

En un moment o altre!

Paraules post- piosfera

Després d'haver paït els moments viscuts em disposo a fer un petit resum de la Piosfera'08...(Elena, m'he près un parell de dies de reflexió...jejeje)
... i puc afirmar que per mi, aquesta ha estat una trobada de contrastos:

De canvis de temps: de sol, de núvols, de pluja i de vent...
D'implicació dels caps durant la trobada en contraposició a la minsa participació a les reunions de preparació.
De motivació absoluta, però també d'estones de desànim (sobretot degut a la pluja
i a la impossibilitat de fer l'acció)
De pioners motivats i de pioners desfassats
De reviure temps passats i de parlar de futur


Alguns records que m'enduc:


Els pioners i pioneres...
Les reflexions fetes...


Les picades de la Mosca negra... (finalment no era paranoia meva... en tinc per tot arreu!!)

El fang (que perdurarà durant mesos a la motxilla...)

El plat...

i la xapa (gràcies Aina!!)

La banda sonora del cap de setmana...

i les cançons que han corroborat, un cop més, que ja tenim una edat!

Valoració final, malgrat tot: Positiva!

Arriba la Piosfera

Us imagineu més de 150 joves d'entre 16 i 18 anys gaudint d'una experiència inoblidable, participant, reflexionant i contribuint amb les seves accions a fer un petit canvi en algun racó del territori?

Oi que sembla increïble?
Avui que el més habitual és parlar de la poca implicació, la manca de participació, la irresponsabilitat i l’absoluta falta de compromís dels joves?
(problemes reals i molt greus, des del meu punt de vista, en els que cal treballar... però en els que cal no generalitzar)

Doncs nosaltres (els i les caps d’Escoltes Catalans) sabem del cert que és possible i no cal que ens ho imaginem....perquè ja ho hem vist!

I aquest cap de setmana ho tornarem a veure...i a viure a la Piosfera (la trobada de pioners i pioneres de l’associació)

Aquest any la trobada gira al voltant de la Batalla de l'Ebre: la importància de recuperar la memòria i la necessitat de treballar per no oblidar una part fonamental de la nostra història, com a eina per a entendre el present i ser més crítics en la construcció del futur. Deixant de banda, d'una vegada per totes, l'amnèsia col•lectiva que ens acompanya.

Recuperar la memòria històrica no vol dir, però, ser rancuniosos.

Vol dir recordar moments viscuts encarats a mostrar en el present el valor simbòlic de les accions col•lectives, vol dir preservar la identitat, vol dir conservar per sempre uns aprenentatges fets (sovint a base de sang)...

...és, sobretot, la clau per no repetir errors passats.

El derecho de soñar...

Encara que sé que és necessari tocar de peus a terra de tant en tant... avui vull fer un reconeixement a tots els somiadors, als que no han renunciat, als que han seguit endavant amb els seus somnis malgrat les dificultats i els han fet realitat...

...i reivindico, doncs, el dret a somiar!

Distància

[1575; del ll. distantia, íd.]

f 1 1 Interval de lloc o de temps que hi ha entre dues coses. La distància de Sils a Riudarenes és d'uns tres quilòmetres. A quina distància som de la mar? A tants de segles de distància és molt difícil d'entendre-ho bé.

"Me pregunto y te pregunto, si existe el cielo y si existe el infierno. Y si es posible que estemos los dos en los dos, casi al mismo tiempo..."

Fotografies

Després de tot, el dia s'ha arreglat força...
Quan hem sortit de la feina (encara que d'entrada hi he estat reticent per la quantitat de coses a fer...) hem anat cap a Tarragona a veure una exposició de joves promeses de la fotografia que inauguraven al Moll de costa.

Sempre m'impressiona molt veure segons quines imatges i malgrat la diferència d'estils m'han vingut al cap moltes de les fotografies que vaig veure la setmana passada a la expo de Henri Cartier-Bresson.
Pensar en les persones que surten a les fotografies, què devien pensar, què devia ser per a ells aquell moment, qui hi havia darrera de l'objectiu, perquè va plasmar aquella imatge i no una altra, que va voler transmetre....són moltes de les preguntes que em sorgeixen.

I avui, una de les obres m'ha cridat l'atenció especialment, perquè dins de l'obra s'hi plantejaven moltes d'aquestes preguntes i feia una reflexió molt maca sobre la importància de saber percebre allò que se'ns vol transmetre tot llegint la mirada dels retrats o entendre cadascú des del seu prisma allò que d'alguna manera necessita que li diguin.

És el que té tenir amics fotògrafs....que al final t'hi aficiones!;)

Ensurts

Avui he començat el dia amb un ensurt.
No m'havia passat mai des que condueixo però bé.....algun dia havia de ser el primer. I és que quan anava cap a la feina per l'AP-7 en obres (maleïdes obres) m'ha passat la vida per davant ens uns segons, encara no sé com he arribat al peatge i molt menys com he aconseguit que no em sortís el cor per la boca...i no, no ha estat perquè anava massa ràpid!

...i així, el matí ja prometia, i a la feina hem tingut el segon ensurt!
Un més metafòric per igual de preocupant! Si és que la vida dóna molts tombs i avui som aquí però demà...vés a saber on serem! I la vida passa i les coses canvien a una velocitat que sovint t'agafa desprevinguda!

...només espero que arribi la nit per poder fer un balanç positiu del que queda de dilluns!

Aquí ho deixo...

"...y no olvidéis que el torturador es un funcionario, el dictador es un funcionario: burócratas armados que pierden su empleo si no cumplen con eficiencia su tarea, eso y nada más que eso, no son monstruos extraordinarios! NO VAMOS A REGALARLES ESA GRANDEZA!"

Fermín Muguruza

15 anys sense Guillem Agulló...

Tal dia com avui d'ara fa 15 anys, una colla de feixistes van assassinar a Guillem Agulló. Per desgràcia aquest no en va ser un cas aïllat i molts altres han estat víctimes de la intolerància i l'odi irracional de l'extrema dreta espanyola.

Aquí hi teniu una llista dels assassinats feixistes entre el 1991 i el 2007, tot sovint disfressats de baralles entre joves i amb total impunitat de la policia, els jutges i l'estat!

Per si encara quedava algú que es creia la gran mentida de la democràcia i la justícia que ens volen vendre...

Reflexions entre maduixes

Avui a mitja tarda he hagut de sortir a buscar fruita per a l'activitat de demà, així que he anat a la fruiteria més propera a comprar el que ens calia.
Un cop allà, mentre triava les maduixes que em semblaven més menjables (la veritat és que estaven ben fotudes les pobres), el senyor de la fruiteria, un home gran força entranyable, se m'ha acostat i tot ajudant-me a triar-les m'ha dit que la fruita ja els hi arribava molt justeta i que no els aguantava gens a la càmera per què el consum havia baixat molt.
M'ha semblat que podia ser una reflexió interessant i li he preguntat a que creia que era degut aquest baix consum de fruita.
Ell ha al·legat problemes econòmics. La seva tesi anava encaminada cap a la pujada de les hipoteques, l'estancament dels sous, l'euro i l'encariment de la vida en general, i mantenia que la gent tot i tenir sous baixos no s'estava de res i que si s'havien d'estrènyer el cinturó en alguna cosa, el primer que feien era reduir despeses en menjar, i que la fruita n'era una de les màximes perjudicades, per ser fàcilment substituïble per sucs de fruita ultraensucrats.
Jo hi estava molt d'acord, encara que també afegia un raonament més encarat a la falta d'hàbit del jovent!
La veritat és que no hem tret una conclusió sobre el tema, i hem acabat parlant sobre la política urbanística, el creixement desproporcionat que ha patit el Vendrell en els darrers anys, les polítiques d'immigració de l'ajuntament...tot plegat molt relacionat amb les maduixes!;)

Clar que mai no saps on pots trobar una bona conversa!

Corren

"Corren, corren pels carrers corren paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van."

Moments que calen...

Doncs si, a aquesta hora ja puc dir que he sobreviscut a un cap de setmana d'aquells que quan te'ls imagines tornes a desitjar que només per una vegada els dies tinguin més de 24 hores!
De Barcelona a Almoster, amb una petitíssima parada a casa per recollir la motxilla i les carmanyoles.
Una nova oportunitat que em brinden els compromisos associatius per a conèixer la geografia catalana! (amb desorientacions incloses)

Tot plegat molt productiu.

El més destacat del cap de setmana: la trobada de formació de la vegueria, on s'han viscut moments impressionant.
Hi he vist il·lusió i entusiasme...però m'hi ha faltat participació.
Hi he vist molta reflexió però m'hi ha mancat una mica més d'autocrítica.

Però també hi he vist gent amb moltes ganes de fer crèixer el projecte i una generació que encara ho té tot per donar... i això m'ha tranquil·litzat!

En tot cas, crec que ens ha servit per adonar-nos-en que encara podem fer les coses molt millor, que cal que les fem millor!

Solitos

Faig actualització ràpida…i deixo una altra cançó que no podia faltar-hi!
I és que va ser una de les indispensables a la banda sonora de la meva vida post-adolescent!

Bons records!



(gran descobriment això del goear!)

Un CAT a la matrícula

Quan aquest migdia he arribat casa i he comentat el que acabava de viure....a ningú no li ha semblat estrany!

Certament, sempre em passen coses força surrealistes...

El cas és que, encara que mai no dino a casa avui he decidit anar-hi i en arribar a Torredembarra, tot just quan acabava d'aparcar el cotxe al lloc de sempre...m'he trobat que un cotxe de la guàrdia civil parava just darrera del meu (si, encara que sembli mentida encara corren per aquí...¬¬).

Jo he baixat tranquil·lament mentre un parell de guardies em miraven des de dins del cotxe, i de sobte, mentre jo acabava de recollir totes les meves pertinences, han sortit tot deixant les portes del seu vehicle obertes i s'han dirigit cap a mi. Jo, que francament no estava entenent res del que estava passant.... me'ls he quedat mirant amb cara d'escepticisme, no m'agraden ni un pèl aquesta gent! Se m'han apropat i senyalant el CAT que duc a la matricula, m'han dit: Oiga...sabe usted que es delito llevar este adhesivo en la matricula?

Jo no em podia creure el que estava sentint...i amb cara de “què m'esteu dient” però amb un to molt educat, he respost que si que ho sabia i els hi he demanat si em podien explicar el per què. La seva resposta ha estat una mica dubitativa, com si no esperéssin la pregunta, i m'han dit: pues porquè no se puede modificar la placa de matricula, los mossos aquí no le hacen mucho caso...pero si sales de aquí te podrian inmobilizar el vehiculo.

Després de l'explicació els hi dit que d'acord, però que en tot cas aquest era un problema meu i no pas d'ells. Dit això he tancat el cotxe i he començat a allunyar-me, i ha estat en aquell moment que m'han suggerit que el col·loqués fora de la matricula, tot dient: hay mucha gente que lo col·loca en un lateral.

Potser es pensaven que els donaria el gust de treure'l allà, davant d'ells.....doncs ho portaven força clar! Perquè evidentment no el pensava treure!

M'he girat per a seguir caminant i un d'ells ha deixat anar que a “él le daba igual” i clar, jo no m'he pogut estar de dir-los-hi que a mi no me n'era! (Clar que no m'és igual, si em fós igual no el duria, no creieu?)

He marxat i ells s'han quedat allà, observant el cotxe.

Seria injust dir que han tingut un to despectiu...però la veritat és que no sent el trànsit competència seva, que em seguíssin fins a aparcar per a dir-m'ho ja era una actitud del tot provocadora (segons el meu parer).

Potser la meva resposta no ha estat la que esperàven, potser esperàven que em posés com una moto o pel contrari, arrenqués l'adhesiu... no ho sé!

En tot cas, aquesta és una història més per a sumar a les viscudes amb el CAT; com oblidar les quantitats industrials de pamflets de Ciutadans al parabrises en campanya electoral (ja sabeu, aquells de “El nacionalismo mata”), per no parlar de la velocitat amb la que pot desaparèixer un Cat de la matricula a un carrer de València (que no vol dir que aquí no sigui igual de fàcil ehh! Però mireu...la meva experiència va ser allà!)

Quina mania que tenen de voler fer-nos sentir espanya com a pròpia... i per obligació!

Deixar-se portar...

[http://autoliniers.blogspot.com]

Aquest també és un problema...

Si enlloc de deixar-nos portar, batem les ales amb força per seguir la direcció que volem, descobrirem coses noves més enllà del vent!

Sabrem més del que coneixen aquells que han pres la decisió de seguir la ventada... i potser, amb una mica de sort, arribarem a indrets on encara no hi hagi arribat mai ningú!

Ànims!

Orígens

Avui mentre miràvem la nova sèrie de TV3 “Els diaris de Pascal”, a casa sorgia la conversa sobre els orígens murcians de la meva família per part de pare.
L'arribada del meu besavi, un miner murcià, a Barcelona per a construir el metro en motiu de la Exposició universal de 1929, va ser l'inici de la seva història com a català, i a partir d'aquell moment tant ell com els seus fills, néts i besnéts van ser i som catalans.
A casa meva sempre hem parlat català i ens han transmès des de ben petites una estima impressionant per la nostra terra...
Però sabeu què? Tenim un cognom castellà....i això, segons com, pot ser un problema.

Tot sovint, sentint segons quins discursos, tinc la sensació que portar un cognom català o tenir unes arrels catalanes més fermes o dir-se Núria enlloc de Najat vol dir necessàriament tenir més consciència de país!

Però tal i com deia l'Arcadi Oliveres a la conferència "Cambio personal, justicia global" (molt recomanable, per cert)...
“Ser catalán es ser un poco íbero, un poco fenicio, un poco cartaginés, un poco griego, un poco romano, un poco judío, un poco del Islam, un poco andaluz, un poco gallego, un poco marroquí, un poco ecuatoriano y un poco de todo lo que ha venido visitándonos en Cataluña....”

Així doncs...qui és més català i perquè? Qui ho pot decidir?

Potser començaria a ser hora de deixar de fer competicions de catalanitat absurdes i posar-nos a fer feina!