ENDAVANT

"Si no sabíem el que és
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l'existir es trobaven en una
altra vida; si l'esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema."

[Joan Brossa]

Les Presons de la Misèria, de Loïc Wacquant

M’agradaria començar la reflexió sobre la lectura d’aquest llibre introduint breument que és el que crec que s’entén per presó en l’àmbit col·loquial.
Si busquéssim en un diccionari de la llengua la definició de “presó” per tal de comprovar el seu significat, ens trobaríem que aquest està incomplet, ja que en la majoria dels casos fa referència al sentit físic de la paraula: “Lloc on hom està pres o detingut”, obviant alguns conceptes clau que ens permetrien indagar una mica més en el que significa de debò; ja que tot i ser conscients de que la presó no és simplement l’ indret on es priva a una persona de la seva llibertat, i sabent que engloba tot un sistema penitenciari amb funcions legislatives que estan recollides, sobretot, a la Constitució Espanyola, de vegades no és així com ens ho demostra la realitat.

Avui en dia, segons el que està establert a l’article 25.2 de la Constitució, “les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social i no podran consistir en treballs forçats”, però si analitzéssim la funció de les presons des dels seus inicis fins als nostres dies ens n’adonaríem que la pretensió de les condemnes ha estat sempre, i segueix sent, castigar als delinqüents i allunyar-los totalment de la societat, convertint els centres penitenciaris en petites comunitats marginals aïllades completament de les ciutats.

Tot plegat, també, s’ha vist reforçat per l’arribada als anys 90 d’un nou “sentit comú penal”, exportat des dels Estats Units i estès per Sud Amèrica i Europa de la mà de polítics neoconservadors i els seus aliats en camps com el periodístic o l’acadèmic, un nou concepte que apostava per la criminalització de la misèria i que suposava unes polítiques penals ultrarrepressives.

Aquest nou pensament volia encaminar a les societats avançades cap a una gestió punitiva de la pobresa per tal de frenar els desordres provocats per l’atur, la precarietat salarial i els retalls en la protecció per part de les institucions, actuant com una poderosa eina de control social.

Així doncs, i seguint en aquesta línia, l’autor de “Las cárceles de la miseria”, planteja que el tractament penal de la misèria no obeeix tant a un augment en la quantitat o en l’agreujament dels delictes comesos, tal i com els governs volen fer creure als seus conciutadans, sinó a una nova forma d’entendre la intervenció de l’Estat sobre els problemes associats a la marginalitat i a la pobresa; provant de transformar l’anomenat Estat del benestar (Estat providencia) en un “Estat penitencia”(en paraules de l’autor) que els permetrà exercir un domini sobre la població fent-la tornar més dòcil de cara als interessos del govern.

A més a més, aquesta nova manera d’entendre el crim, arribada directament des de les capitals de la delinqüència Nord-americana, s’ha delatat amb un caràcter marcadament discriminatori aplicant preferentment la seva política penal sobre les famílies més desafavorides i actuant amb més fermesa sobre els barris més pobres, fets que la desacrediten com a procediment per a mantenir l’ordre , i que posa en evidència la seva eficàcia i objectivitat.

Tot i així, els discursos dels polítics han seguit centrant-se constantment en el tema de la seguretat ciutadana, mentint i donant falses informacions sobre la criminalitat i els empresonaments si ha calgut, adequat a la gran preocupació que ha mostrat la ciutadania per la delinqüència juvenil, la violència urbana, i en els múltiples desordres centrats bàsicament en els barris més sensibles, els habitants dels quals són sempre les primeres víctimes reals però els principals culpables segons l’Estat.

Altrament, no podem oblidar que l’argument de la seguretat, és un dels que els fa recollir més vots en els comicis electorals i és per això que s’hi dediquen molts esforços demagògics, aconseguint moltes vegades l’efecte contrari del que es pretenia creant en la població una sensació de inseguretat constant en presència de cossos policíacs, com a conseqüència d’aquesta política repressiva.

Si sortíssim al carrer d’una ciutat catalana qualsevol i preguntéssim a uns quants ciutadans escollits a l’atzar que en pensen dels cossos policíacs i del sistema penitenciari, segurament la majoria respondrien que en cap cas els fa sentir segurs tenir un policia a prop, tot just el contrari, el fet de saber que un membre dels cossos de seguretat és a la vora et fa sentir en múltiples ocasions més por que no pas sentiments de protecció.

Potser caldria, doncs, preguntar-nos que ha fet aquesta nova política penal per a millorar la seguretat de la ciutadania o com s’ho han fet els polítics per a convèncer a la població de que realment d’aquesta manera tenim la delinqüència controlada i no oculta darrera de boniques paraules pronunciades en campanya electoral.

Només ens queda esperar que els partits que avui es confessen socialistes deixin enrera la penalització de la pobresa i emprenguin un camí de retorn cap a les polítiques socials, que són les que al final fan que un Estat no quedi estancat entre la por i el ressentiment.

(Reflexió de l'assignatura Marginació i exclusió social, febrer del 2006... Malauradament les coses no han canviat gens!)

Temes que caldria anar resolent...

Ja fa uns dies que per una cosa o altra remeno de tant en tant per la memòria externa. Treballs, fotografies, música.... són molts i molt sorprenents els records que hi conservo.
Però avui mentre tornava a remenar m'he topat amb això, unes paraules que vaig escriure fa justament 2 anys:

"Reflexió sobre la inseguretat.

Arribem a la vida amb un fort plor però després quasi sempre som feliços...trenquem la
tranquil·litat de la vida uterina per arribar a aquest món de bojos, i a partir d’aquest moment i fins després d’uns anys depenem de les atencions externes d’aquells que han decidit tenir-nos amb ells.

Esperem que tinguin cura de nosaltres i que ho faci amb carícies i afecte, tenim una estrepitosa necessitat de calma i, sobretot, ens encanta que ens demostrin força sovint lo molt que ens estimen!
Ens ensenyen totes aquelles coses de les que hem de fugir, les que ens hem de quedar per nosaltres, per les que hem de lluitar...
Intenten fer-nos distingir entre allò que és bo i allò que és dolent, procuren que no prenguem mal i que si ho fem sigui per entendre que potser no anàvem pel camí “correcte”.
Tot això ens proporciona una falsa seguretat i ens ajuda a créixer amb el pas més ferm i les idees més clares....o això és el que ens pensem!

Passats uns anys, comencem a voler resoldre per nosaltres mateixos tot allò que prèviament ens havien ensenyat.
Provem de decidir entre el que ens convé i el que no i ens n’adonem que gairebé sempre prenem les decisions massa tard, sabem que caminem pel camí menys indicat però ens hi quedem perquè no sabem quan podem trigar a triar-ne un de nou...
Sembla com si oblidéssim tot aquella seguretat que havíem aconseguit en algun moment de la infantesa, com si patíssim una involució que ens torna del tot insegurs.

Potser si deixéssim de banda les pors, si ens arrisquéssim de tant en tant, si tinguéssim més confiança en nosaltres, si poguéssim creure molt més en les nostres possibilitats...
No ens costaria tant prendre decisions i la inseguretat no s’apoderaria de les nostres vides inevitablement.

(Març del 2007)"

Que cada dia sigui vuit de març...

"Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament."

[Vuit de març - Maria-Mercè Marçal]

Temps sense temps...

"Preciso tiempo
necesito ese tiempo
que otros dejan abandonado
porque les sobra o ya no saben
que hacer con él
tiempo
en blanco
en rojo
en verde
hasta en castaño oscuro
no me importa el color
cándido tiempo
que yo no puedo abrir
y cerrar
como una puerta

tiempo para mirar un árbol
un farol
para andar por el filo del descanso
para pensar qué bien hoy es invierno
para morir un poco
y nacer enseguida
y para darme cuenta
y para darme cuerda
preciso tiempo el necesario para
chapotear unas horas en la vida
y para investigar por qué estoy triste
y acostumbrarme a mi esqueleto antiguo

tiempo para esconderme
en el canto de un gallo
y para reaparecer
en un relincho
y para estar al día
para estar a la noche
tiempo sin recato y sin reloj

vale decir preciso
o sea necesito
digamos me hace falta
tiempo sin tiempo."

[Tiempo sin tiempo - Mario Benedetti]