Contradiccions futbolístiques

El futbol és una d'aquelles coses que em generen contradiccions internes.
Des de sempre a casa s'ha viscut el futbol, concretament el Barça: s'han seguit tots els partits, s'han patit les derrotes i s'han celebrat els triomfs.
Fins a ben entrada l'adolescència em quedava a casa les nits de partit....i mirava el futbol, a mode de ritual sempre en la intimitat familiar.
El meu pare se'l podria descriure com una d'aquelles persones que quan el barça perd, passa una depressió que li pot durar dies... i suposo que al cap i a la fi viure-ho des de petita ha de marcar d'una manera o altra!
Baralles al menjador amb l'arbitre de torn, paraules d'ànim als jugadors i algun que altre insult als contraris o als propis quan creu que no estan jugant tan bé com cal, sempre segons el prisma d'aquell qui opina des del sofà de casa.

Així doncs, per una banda el fort sentiment culé transmès amb molta cura pels meu pare (gràcies...mai no t'ho podré agrair prou!:P) i l'efecte que pot acabar fent sobre les meves neurones el bombardeig d'escuts del barça per qualsevol racó de la casa (coberts, quadres, rellotges, samarretes, motxilles i qualsevol objecte de merchandising que us pugueu imaginar...) fan que malgrat tot m'agradi mirar el futbol, em preocupi si el barça pot guanyar la lliga o no, em decebi i gaudeixi amb els patits importants.

Per altra banda, la quantitat desmesurada de diners que pot arribar a moure per comprar o vendre un o altre jugador, la rivalitat (quasi odi) que es genera entre els seguidors d'un o altre equip, les actituds que sovint es veuen al camp (tan a la gespa com a la graderia)...
Fan que el futbol no em sembli precisament una afició recomanable, que pugui aportar gaire res positiu a les nostres vides en cap dels sentits.

Tot i així...em sap greu que avui el Barça no hagi fet el gol que ens calia!

Hola contradiccions internes...

...adéu Champions!:(

El gol

El gol es el orgasmo del fútbol. Como el orgasmo, el gol es cada vez menos frecuente en la vida moderna.
Hace medio siglo, era raro que un partido terminara sin goles: 0 a 0, dos bocas abiertas, dos bostezos. Ahora, los once jugadores se pasan todo el partido colgados del travesaño, dedicados a evitar los goles y sin tiempo para hacerlos.
El entusiasmo que se desata cada vez que la bala blanca sacude la red puede parecer misterio o locura, pero hay que tener en cuenta que el milagro se da poco. El gol, aunque sea un golecito, resulta siempre gooooooooooooooooooooooool en la garganta de los relatores de radio, un do de pecho capaz de dejar a Caruso mudo para siempre, y la multitud delira y el estadio se olvida de que es de cemento y se desprende de la tierra y se va al aire.

[“El futbol a sol y sombra” Eduardo Galeano]