Orígens

Avui mentre miràvem la nova sèrie de TV3 “Els diaris de Pascal”, a casa sorgia la conversa sobre els orígens murcians de la meva família per part de pare.
L'arribada del meu besavi, un miner murcià, a Barcelona per a construir el metro en motiu de la Exposició universal de 1929, va ser l'inici de la seva història com a català, i a partir d'aquell moment tant ell com els seus fills, néts i besnéts van ser i som catalans.
A casa meva sempre hem parlat català i ens han transmès des de ben petites una estima impressionant per la nostra terra...
Però sabeu què? Tenim un cognom castellà....i això, segons com, pot ser un problema.

Tot sovint, sentint segons quins discursos, tinc la sensació que portar un cognom català o tenir unes arrels catalanes més fermes o dir-se Núria enlloc de Najat vol dir necessàriament tenir més consciència de país!

Però tal i com deia l'Arcadi Oliveres a la conferència "Cambio personal, justicia global" (molt recomanable, per cert)...
“Ser catalán es ser un poco íbero, un poco fenicio, un poco cartaginés, un poco griego, un poco romano, un poco judío, un poco del Islam, un poco andaluz, un poco gallego, un poco marroquí, un poco ecuatoriano y un poco de todo lo que ha venido visitándonos en Cataluña....”

Així doncs...qui és més català i perquè? Qui ho pot decidir?

Potser començaria a ser hora de deixar de fer competicions de catalanitat absurdes i posar-nos a fer feina!