28.1.10

De vegades ens en sortim...

...i d'altres no. I no ens en sortim, no perquè les circumstàncies sigui tan complicades que no ens permetin fer-ho o perquè realment ens trobem davant d'un mur impossible d'enderrocar. Sinò perquè de vegades ens costa sobreposar-nos, ens resulta impossible canviar allò que no ens agradar, perquè fer-ho ens suposa tant d'esforç, tants dubtes, tanta incertesa que acabem convencent-nos que tot està a lloc.
Però de sobte un matí et despertes amb ganes de posar el primer peu ben ferm a terra, i aixafar fort.... i decideixes que avui canviaràs, i prendràs el cafè en tassa en comptes d'en got, i sortiràs al carrer amb aquell pentinat que ahir no n'haguessis fet mai. Et calçaràs unes sabates, i somriuràs a tothom qui passi. T'agafaràs la feina amb tan bon humor que contagiaràs de riure als altres i sortiràs cansada però satisfeta. Després enfilaràs el camí cap a casa amb la música tant alta que els crits emmudiran l'angoixa, i serà aleshores, quan t'estiris al llit després d'un dia llarg, que te n'adonaràs que sí... que has nascut per en sortir-te'n!!;)




10.1.10

En la Doliente Soledad del Domingo

Aquí estoy,
desnuda,
sobre las sabanas solitarias
de esta cama donde te deseo.

Veo mi cuerpo,
liso y rosado en el espejo,
mi cuerpo
que fue ávido territorio de tus besos,
este cuerpo lleno de recuerdos
de tu desbordada pasión
sobre el que peleaste sudorosas batallas
en largas noches de quejidos y risas
y ruidos de mis cuevas interiores.

Veo mis pechos
que acomodabas sonriendo
en la palma de tu mano,
que apretabas como pájaros pequeños
en tus jaulas de cinco barrotes,
mientras una flor se me encendía
y paraba su dura corola
contra tu carne dulce.

Veo mis piernas,
largas y lentas conocedoras de tus caricias,
que giraban rápidas y nerviosas sobre sus goznes
para abrirte el sendero de la perdición
hacia m mismo centro
y la suave vegetación del monte
donde urdiste sordos combates
coronados de gozo,
anunciados por descargas de fusilerías
y truenos primitivos.

Me veo y no me estoy viendo,
es un espejo de vos el que se extiende doliente
sobre esta soledad de domingo,
un espejo rosado,
un molde hueco buscando su otro hemisferio.

Llueve copiosamente
sobre mi cara
y solo pienso en tu lejano amor
mientras cobijo
con todas mis fuerzas,
la esperanza.

[Gioconda Belli]