Revivint l'adolescència...

... a mode de teràpia!

Escépticos y optimistas

Los escépticos y los optimistas se miran siempre de reojo.
Son desconfiados de nacimiento.
Los escépticos se burlan de los demás y de sí mismos. Se aburren de creer y no echan de menos las ausencias.
Los optimistas vencen al tedio y a la fiebre. Aprenden del ayer y no lo borran. Conocen y reconocen que vendrá algo mejor y desde ya preparan la bienvenida.
Los escépticos van y vienen sin nada. Y lo que es peor, sin nadie. Abrazan el pesimismo como único consuelo. Inventan una tristeza sin lágrimas, dura como una mueca.
Los optimistas se entienden con el río y con el cielo que lleva en su corriente. Saben que allí navega la tutela más real, más respetable, y asumen el alma como agua.
Los escépticos son apenas mendigos, y el tiempo que transcurre les deja su limosna. No logran escapar del viejo laberinto y reciben mensajes que son indescifrables.
Los optimistas en cambio guardan a menudo algo de gloria, que no es siempre la de hoy ni la de antes. Hacen un nudo con las incertidumbres y llenan su bolsillo de poesía.

[Mario Benedetti | Vivir adrede]

Caminar

[s. XIV; de camí]

v intr 1 Traslladar-se a peu d'un lloc en un altre. Caminaren vuit hores seguides per arribar a entrada de fosc. Caminar a bon pas.

2 Avançar a passes, no aixecant completament un peu que l'altre no toqui a terra. La nena ja camina.

(...)

5 Fer el seu camí alguna cosa.

"És la joia i l'esperit, la força i el crit, que em guia endavant. Tan lleuger com el pas dels meus companys..."

Records...

...o com després d'una nit com la d'avui, amb els sentiments a flor de pell, et venen tantes coses al cap (i al cor) que et poses al llit amb un nus a l'estómac.



"...tants iris de complicitat, tantes ferides a les mans, tantes hores que vam parlar, tantes històries per contar,..."

ACTE DE PRESENTACIÓ DEL COL·LECTIU INDEPENDENTISTA DEL BAIX GAIÀ "LA GAIANADA"

Allà estarem!

Pájaros prohibidos

"... y en secreto le explica: Bobo, ¿no ves que son ojos?, los ojos de los pájaros que te traje a escondidas."

(Immens...)

Avui també han assassinat les veus...

“Cada cop que es presenti algú que molesti de veritat, diran que és part d'ETA”
Laia Altarriba, Barcelona
Dimarts, 19 de maig de 2009 11:44

>> Entrevista a Josep Garganté, candidat d'Iniciativa Internacionalista a les eleccions europees

Fa un any Josep Garganté impulsava la vaga d'autobusos a Barcelona per aconseguir dos dies de descans setmanal. Ara és el primer candidat pels Països Catalans (ocupa el tercer lloc de la llista estatal) de la candidatura Iniciativa Internacionlista, que l'Estat espanyol vol impedir que es presenti a les eleccions europees del proper 7 de juny.

>> Demà dijous 21, el Grup de suport dels Països Catalans a Iniciativa Internacionalista ha organitzat un sopar solidari a les 9 del vespre a la Casa Palestina (Barcelona)

Per què vas decidir donar suport a la candidatura Iniciativa Internacionalista?
Bàsicament perquè conec la gent que aquí estava organitzant el tema i em donen la confiança de saber que són persones que estan movent-se per millorar el seu entorn (sigui laboral, social, etc.) i, per tant, aquesta candidatura seria una proposta de denúncia de l'estat de coses actual i una aposta contra els que manen des de fa massa anys.

Els mitjans de comunicació parlen majoritàriament de "candidatura abertzale". Com la definiries tu?
Que la COPE i l'ABC, primer, i la resta de gran mitjans de comunicació, després, acusin Iniciativa Internacionalista d'"abertzale" o de formar part d'"ETA-Batasuna" el que fa és confirmar-me que aquesta candidatura és un problema per tots els rics que ells representen, cosa que és un gran honor. Penso que la candidatura es defineix per si mateixa en dir que som internacionalistes, per molt que els molesti als miserables directors dels grans mitjans de comunicació.

S'ha presentat com un valor el fet que la composin persones de tot l'Estat espanyol. Però moltes catalanes i catalans poden dir que l'important és reforçar la lluita del nostre país, enlloc de participar en projecte estatals. Què en penses?
Doncs, la veritat que per a mi no té importància aquest debat, és purament circumstancial. Crec que s'ha donat aquesta oportunitat i s'ha tirat endavant. Qui no arrisca no guanya. A la vegada, crec que la feina feta com a candidatura no ens ha tret de la nostra feina habitual. Personalment, jo he continuat amb la meva tasca sindical i anant a treballar al bus.

Sent una candidatura internacionalista, consideres que pot aportar alguna cosa a les lluites dels Països Catalans?
Doncs il·legalitzant la candidatura la "Justicia Española" ja ha aportat una classe magistral de com funciona i quins interessos defensa. S'ha traslladat la negació del dret a presentar-se a unes eleccions d'Euskal Herria a tot l'Estat espanyol. Ells mateixos s'han deslegitimat com a suposats "demòcrates". Si finalment ens hi poguessin presentar i s'aconseguís, com a mínim, un eurodiputat, doncs evidentment la situació de la gent treballadora dels Països Catalans podria fer-se escoltar més a Europa. Encara que fos només per cagar-se amb tots els polítics xupòpters que estan allà ja ha valgut la pena tot l'esforç realitzat.

T'ha sorprès la decisió de l'Estat espanyol d'actuar contra la candidatura?
A mi, personalment, no. De fet, havíem fet una porra sobre el tema amb alguns companys i companyes de feina i he guanyat. Evidentment, molts treballadors i treballadores d'autobusos de TMB i moltes amistats que sabien que hi havia la candidatura s'han quedat sorpresos. Per això deia abans que ells, els que s'autoanomenen constantment demòcrates, s'han posat en evidència.

Què en penses de la declaració de Willy Meyer, d'IU, dient que s'ha de respectar la decisió dels tribunals i anul·len la candidatura?
Doncs que la gran majoria dels dirigents d'IU s'han convertit en l'esquerra capitalista i que accepten fonamentalment totes les regles del joc que ha marcat la Patronal, la Monarquia i els seus polítics. És clar que hi ha alguns pocs dirigents i bastants més afiliats, afiliades i votants d'IU que no estan d'acord ambla posició del Meyer de marres.

Pel fet de ser una candidatura que es presentava denunciant la llei de partits, no consideres que era previsible que s'iniciés el procés d'anul·lació?
El tema no era la denúncia de la Llei de partits, que també la fan Esquerra Anticapitalista (EA) i el PCPE, sinó que, en el fons, tenir simpaties per l'esquerra abertzale podia comportar això. Però el cas, per mi, no és si aquesta persona o aquella havien estat a una manifestació o havien signat un manifest de suport a l'Arnaldo Otegui. Per què, en tot cas, que t'anul·lin per això és, com a mínim, una simple excusa ridícula. El problema de fons és el que reflexa un acudit que diu: “L'Audiència Nacional es pensa que ETA és Deu. Per què? Doncs perquè, segons Garzón, Grande Marlaska i la resta de col·legues, ETA, igual que Deu, és a tot arreu”. D'aquesta manera, cada cop que es presenti algú que molesti de veritat, doncs diuen que és part d'ETA i se'l treuen del mig. Si no il·legalitzen EA i al PCPE és perquè, ens agradi o no, no representen un problema polític per l'Estat perquè, segurament, no aconseguiran cap eurodiputat.

Però no era arriscat posar-hi persones que havien estat en llistes d'ANV o que havien donat suport públicament a l'esquerra abertzale?
Si entréssim a acceptar el seu joc d'acotar el cap i apartar-nos dels que ells diuen que estan "contaminats o contaminades", doncs ja podem plegar. Aquesta situació recorda la caça de bruixes del govern nord-americà contra els "comunistes". Tan sols per declarar-te comunista ja podies engruixir les llistes negres i menjar te tota la repressió. En els moments difícils és quan realment cal la solidaritat. A més, com ja he comentat anteriorment, ens il·legalitzen perquè suposen que podríem treure un bon resultat per les simpaties que podríem despertar entre els milers de catalans, castellans, bascos, andalusos, castellans o gallecs que no volen ser part d'aquesta Espanya imposada.

En veure que s'havia iniciat el procés per prohibir que II concorri a les eleccions, vas considerar que havia estat erroni donar suport?
A la vida prens decisions sabent que poden portar-te problemes personals perquè creus que són coses que s'han de fer, i punt. Durant la vaga d'autobusos de l'any passat, molts companys ens la vam jugar i vam decidir que anàvem fins al final, passés el que passés, i crec que ningú se n'ha penedit. Aquells moments de tensió, d'alegria, de repressió i de companyerisme, ja no ens els traurà ningú. En el cas de la candidatura, ara mateix faig la conya amb els companys de feina que la part positiva és que, si finalment ens il·legalitzen, no podré tornar a estar a cap llista electoral perquè estaré "contaminat", cosa que em deixarà més temps per fer altres coses (riu). O sigui que està tot bé, veurem com acaba tota la història...

El Parlament Europeu és una de les institucions més allunyades de la ciutadania. Per què consideres que pot ser útil aconseguir-hi un diputat?
Pel que m'han dit cada eurodiputat guanya 10.000 euros al mes, o sigui que imagina't com d'allunyats estan aquests polítics de la gent treballadora. Poder estar allà dintre només serviria per crear-los problemes interns, treure informació sobre com es gasten els diners públics, fer arribar aquesta informació a la gent i poder dir-los a la cara que són uns pocavergonyes. Potser no és molt, però seria un plaer fer-ho. Com a mínim els trencaríem la bombolla en la que viuen.

[Entrevista publicada a [L']Accent]

Hasta mañana...

Voy a cerrar los ojos en voz baja

voy a meterme a tientas en el sueño.
En este instante el odio no trabaja
para la muerte que es su pobre dueño
la voluntad suspende su latido
y yo me siento lejos, tan pequeño

que a Dios invoco, pero no le pido
nada, con tal de compartir apenas
este universo que hemos conseguido

por las malas y a veces por las buenas.
¿Por qué el mundo soñado no es el mismo
que este mundo de muerte a manos llenas?

Mi pesadilla es siempre el optimismo:
me duermo débil, sueño que soy fuerte,
pero el futuro aguarda. Es un abismo.

No me lo digan cuando me despierte.

[Mario Benedetti]

Serà viu en cadascun dels seus poemes, dels seus llibres, de les seves paraules... perquè els grans mai no moren!

Llimones en un llimoner

A qualsevol preu

"Patxi López rebrà el suport del PP a canvi que aquest esdevingui un soci preferencial en assumptes com la llengua, l'educació o la política contra l'entorn d'ETA..."

23 d'abril...

Vints d'Abril...

Punts de vista...

Desde el punto de vista del búho, del murciélago, del bohemio y del ladrón, el crepúsculo es la hora del desayuno.
La lluvia es una maldición para el turista y una buena noticia para el campesino.
Desde el punto de vista del nativo, el pintoresco es el turista.
Desde el punto de vista de los indios de las islas del mar Caribe, Cristóbal Colón, con su sombrero de plumas y su capa de terciopelo rojo, era un papagayo de dimensiones jamás vistas.

[Puntos de vista, 1 | PATAS ARRIBA - la escuela del mundo al revés | Eduardo Galeano]

Via làctia...

"L'opacitat d'aquest núvol farcit de fotons artificials, agreujada per la presència de partícules d'humitat suspeses a l'atmosfera, és el que fa que també estiguem privats de gaudir de l'objecte més bonic i extens del cel, la franja estel·lar que creua tot el firmament, la Via Làctia, la nostra galàxia vista des de dins. Els polítics locals i molts ciutadans confonen l'ostentosa i desmesurada despesa de llum com si fos sinònim de progrés. Sembla increïble, però a vegades es confon enllumenar amb enlluernar."

Josep Emili Arias, «Qui furta les estrelles?» (Avui, 15 de novembre del 2003)

Reflexions indigestes...

Des que treballo de nit que he pres el costum, quan pujo al cotxe a les 9 per tornar cap a casa, de posar la radio i mira d'assabentar-me de com va el país, abans de posar-me al llit i oblidar que la gent normal viu de dia i que mentre dormo al món hi passen tot de coses que quan em desperti ja m'estaré perdent.
Avui, però, quan he posat la radio com cada dia m'he trobat amb una tertúlia prou interessant sobre les declaracions del senyor Saura i la polèmica actuació dels mossos d'ara fa un parell de setmanes. He afinat l'orella, doncs el tema m'interessava força, i m'han començat a servir un grapat de frases que són difícilment digeribles quan fa força hores que no dorms, has tingut un matí mogudet i encara no has esmorzat (o sopat...o sigui el que sigui que fas a aquestes hores quan encara no has dormit)
He fet un recull a la memòria per poder-les compartir...encara que crec que ni volent-ho podria oblidar l'anàlisi crític fet a primera hora per aquesta colla de tertulians.
Frases com:
“ ...el problema ve quan la policia és tan criticada per exercir amb contundència la violència per la qual està legitimada...” (legítima la brutalitat amb la que es va actuar...que hi ha imatges home!)
“Els antisistema reben castanyes a totes les ciutats del món...” (A mode de justificació...)
“Fins i tot està bé ser antisistema quan s'és jove, tots sabem que la joventut tendeix a la rebel·lia, així...espontàniament” (que els hi diguin als professors que van tancar-se a la universitat per protestar...)
“ A l'Autònoma hi ha un grup de radicals que si els deixes destrossen la universitat...” (i maten al rector i qui es posi pel davant...au va!)
O la meva preferida: “tots sabem que hi uns elements que es dediquen a fer l'animal a la universitat...i amb aquesta gent què fas? Doncs reprimir-la!” (Evidentment...que cal fer sinó? Parlar-hi??)

Per desgràcia la son no m'ha permès saber qui eren els autors de tan profundes reflexions...

Que tingueu un bon dia!

ENDAVANT

"Si no sabíem el que és
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l'existir es trobaven en una
altra vida; si l'esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema."

[Joan Brossa]

Les Presons de la Misèria, de Loïc Wacquant

M’agradaria començar la reflexió sobre la lectura d’aquest llibre introduint breument que és el que crec que s’entén per presó en l’àmbit col·loquial.
Si busquéssim en un diccionari de la llengua la definició de “presó” per tal de comprovar el seu significat, ens trobaríem que aquest està incomplet, ja que en la majoria dels casos fa referència al sentit físic de la paraula: “Lloc on hom està pres o detingut”, obviant alguns conceptes clau que ens permetrien indagar una mica més en el que significa de debò; ja que tot i ser conscients de que la presó no és simplement l’ indret on es priva a una persona de la seva llibertat, i sabent que engloba tot un sistema penitenciari amb funcions legislatives que estan recollides, sobretot, a la Constitució Espanyola, de vegades no és així com ens ho demostra la realitat.

Avui en dia, segons el que està establert a l’article 25.2 de la Constitució, “les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social i no podran consistir en treballs forçats”, però si analitzéssim la funció de les presons des dels seus inicis fins als nostres dies ens n’adonaríem que la pretensió de les condemnes ha estat sempre, i segueix sent, castigar als delinqüents i allunyar-los totalment de la societat, convertint els centres penitenciaris en petites comunitats marginals aïllades completament de les ciutats.

Tot plegat, també, s’ha vist reforçat per l’arribada als anys 90 d’un nou “sentit comú penal”, exportat des dels Estats Units i estès per Sud Amèrica i Europa de la mà de polítics neoconservadors i els seus aliats en camps com el periodístic o l’acadèmic, un nou concepte que apostava per la criminalització de la misèria i que suposava unes polítiques penals ultrarrepressives.

Aquest nou pensament volia encaminar a les societats avançades cap a una gestió punitiva de la pobresa per tal de frenar els desordres provocats per l’atur, la precarietat salarial i els retalls en la protecció per part de les institucions, actuant com una poderosa eina de control social.

Així doncs, i seguint en aquesta línia, l’autor de “Las cárceles de la miseria”, planteja que el tractament penal de la misèria no obeeix tant a un augment en la quantitat o en l’agreujament dels delictes comesos, tal i com els governs volen fer creure als seus conciutadans, sinó a una nova forma d’entendre la intervenció de l’Estat sobre els problemes associats a la marginalitat i a la pobresa; provant de transformar l’anomenat Estat del benestar (Estat providencia) en un “Estat penitencia”(en paraules de l’autor) que els permetrà exercir un domini sobre la població fent-la tornar més dòcil de cara als interessos del govern.

A més a més, aquesta nova manera d’entendre el crim, arribada directament des de les capitals de la delinqüència Nord-americana, s’ha delatat amb un caràcter marcadament discriminatori aplicant preferentment la seva política penal sobre les famílies més desafavorides i actuant amb més fermesa sobre els barris més pobres, fets que la desacrediten com a procediment per a mantenir l’ordre , i que posa en evidència la seva eficàcia i objectivitat.

Tot i així, els discursos dels polítics han seguit centrant-se constantment en el tema de la seguretat ciutadana, mentint i donant falses informacions sobre la criminalitat i els empresonaments si ha calgut, adequat a la gran preocupació que ha mostrat la ciutadania per la delinqüència juvenil, la violència urbana, i en els múltiples desordres centrats bàsicament en els barris més sensibles, els habitants dels quals són sempre les primeres víctimes reals però els principals culpables segons l’Estat.

Altrament, no podem oblidar que l’argument de la seguretat, és un dels que els fa recollir més vots en els comicis electorals i és per això que s’hi dediquen molts esforços demagògics, aconseguint moltes vegades l’efecte contrari del que es pretenia creant en la població una sensació de inseguretat constant en presència de cossos policíacs, com a conseqüència d’aquesta política repressiva.

Si sortíssim al carrer d’una ciutat catalana qualsevol i preguntéssim a uns quants ciutadans escollits a l’atzar que en pensen dels cossos policíacs i del sistema penitenciari, segurament la majoria respondrien que en cap cas els fa sentir segurs tenir un policia a prop, tot just el contrari, el fet de saber que un membre dels cossos de seguretat és a la vora et fa sentir en múltiples ocasions més por que no pas sentiments de protecció.

Potser caldria, doncs, preguntar-nos que ha fet aquesta nova política penal per a millorar la seguretat de la ciutadania o com s’ho han fet els polítics per a convèncer a la població de que realment d’aquesta manera tenim la delinqüència controlada i no oculta darrera de boniques paraules pronunciades en campanya electoral.

Només ens queda esperar que els partits que avui es confessen socialistes deixin enrera la penalització de la pobresa i emprenguin un camí de retorn cap a les polítiques socials, que són les que al final fan que un Estat no quedi estancat entre la por i el ressentiment.

(Reflexió de l'assignatura Marginació i exclusió social, febrer del 2006... Malauradament les coses no han canviat gens!)

Temes que caldria anar resolent...

Ja fa uns dies que per una cosa o altra remeno de tant en tant per la memòria externa. Treballs, fotografies, música.... són molts i molt sorprenents els records que hi conservo.
Però avui mentre tornava a remenar m'he topat amb això, unes paraules que vaig escriure fa justament 2 anys:

"Reflexió sobre la inseguretat.

Arribem a la vida amb un fort plor però després quasi sempre som feliços...trenquem la
tranquil·litat de la vida uterina per arribar a aquest món de bojos, i a partir d’aquest moment i fins després d’uns anys depenem de les atencions externes d’aquells que han decidit tenir-nos amb ells.

Esperem que tinguin cura de nosaltres i que ho faci amb carícies i afecte, tenim una estrepitosa necessitat de calma i, sobretot, ens encanta que ens demostrin força sovint lo molt que ens estimen!
Ens ensenyen totes aquelles coses de les que hem de fugir, les que ens hem de quedar per nosaltres, per les que hem de lluitar...
Intenten fer-nos distingir entre allò que és bo i allò que és dolent, procuren que no prenguem mal i que si ho fem sigui per entendre que potser no anàvem pel camí “correcte”.
Tot això ens proporciona una falsa seguretat i ens ajuda a créixer amb el pas més ferm i les idees més clares....o això és el que ens pensem!

Passats uns anys, comencem a voler resoldre per nosaltres mateixos tot allò que prèviament ens havien ensenyat.
Provem de decidir entre el que ens convé i el que no i ens n’adonem que gairebé sempre prenem les decisions massa tard, sabem que caminem pel camí menys indicat però ens hi quedem perquè no sabem quan podem trigar a triar-ne un de nou...
Sembla com si oblidéssim tot aquella seguretat que havíem aconseguit en algun moment de la infantesa, com si patíssim una involució que ens torna del tot insegurs.

Potser si deixéssim de banda les pors, si ens arrisquéssim de tant en tant, si tinguéssim més confiança en nosaltres, si poguéssim creure molt més en les nostres possibilitats...
No ens costaria tant prendre decisions i la inseguretat no s’apoderaria de les nostres vides inevitablement.

(Març del 2007)"

Que cada dia sigui vuit de març...

"Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament."

[Vuit de març - Maria-Mercè Marçal]

Temps sense temps...

"Preciso tiempo
necesito ese tiempo
que otros dejan abandonado
porque les sobra o ya no saben
que hacer con él
tiempo
en blanco
en rojo
en verde
hasta en castaño oscuro
no me importa el color
cándido tiempo
que yo no puedo abrir
y cerrar
como una puerta

tiempo para mirar un árbol
un farol
para andar por el filo del descanso
para pensar qué bien hoy es invierno
para morir un poco
y nacer enseguida
y para darme cuenta
y para darme cuerda
preciso tiempo el necesario para
chapotear unas horas en la vida
y para investigar por qué estoy triste
y acostumbrarme a mi esqueleto antiguo

tiempo para esconderme
en el canto de un gallo
y para reaparecer
en un relincho
y para estar al día
para estar a la noche
tiempo sin recato y sin reloj

vale decir preciso
o sea necesito
digamos me hace falta
tiempo sin tiempo."

[Tiempo sin tiempo - Mario Benedetti]

Com està el pati...

L'advertiment de l'ONU a Espanya

"Que Espanya hagi volatilitzat la capacitat de sorprendre catalans i bascos no treu que moltes de les mesures que pren per restringir les nostres llibertats no siguin escandaloses. L'anul·lació de les llistes electorals d'Askatasuna i de D3M, basant-se en burdes connexions amb ETA, és d'una gravetat extrema per dues raons molt perilloses. La primera, perquè vulnera tots els principis democràtics, entre els quals el dret a la participació política; i la segona, perquè, tancant la porta de la via política, estimula i legitima la violència que diu combatre. Sobre aquesta qüestió s'han pronunciat recentment les Nacions Unides i han advertit Espanya que no es pot defensar la democràcia amb mètodes antidemocràtics. En un informe de vint-i-sis pàgines, el Relator Especial de les Nacions Unides sobre la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals en la lluita contra el terrorisme, Martin Scheinin, ha demanat al govern espanyol més garanties processals a l'hora de prohibir la participació en les eleccions a determinades candidatures i ha expressat la seva preocupació pels casos de tortures policials practicades en període d'incomunicació.

Aquest informe -silenciat per la majoria de mitjans de comunicació catalans i espanyols-, que recull les conclusions de la visita realitzada per Scheinin ara fa uns mesos a Espanya i a Euskal Herria, afirma que "certes definicions jurídiques dels delictes de terrorisme no respecten plenament el principi de legalitat" i demana al govern espanyol que la il·legalització d'una organització es faci "en el marc d'un respecte impecable de les condicions requerides per restringir la llibertat d'associació i d'expressió" alhora que propugna "mecanismes jurisdiccionals que ofereixin les garanties processals més rigoroses als destinataris de decisions judicials amb l'objectiu d'excloure de la participació en les eleccions a determinats candidats per considerar-los vinculats a partits polítics il·legalitzats per les seves connexions amb una organització terrorista".

Em temo, això no obstant, que Espanya no farà gens de cas d'aquest advertiment. De fet, ja s'ha vist que no. Espanya, per la seva naturalesa, mai no atén la paraula i el raonament. Només comprèn la sentència judicial i l'acció executiva. És a dir, que mentre no hi hagi un organisme superior que l'obligui a respectar els principis democràtics continuarà practicant mètodes propis d'un règim totalitari. Malauradament, no pot ser de cap altra manera tractant-se d'un país que inclou un article-amenaça en la seva Constitució en virtut del qual es justifica l'ús de la força militar per reprimir tot intent democràtic de secessió d'un territori. Estem parlant del país de la cerrazón, un país tancat en si mateix que ha fet de la unitat territorial fonamentada en la força la seva única raó de ser. Això fa que, essencialment, les similituds entre el fanatisme islamista i el fanatisme espanyolista siguin enormes. Només les formes els diferencien. El primer utilitza la violència, el segon se serveix de l'Estat de dret per imposar lleis antidemocràtiques, però tots dos exigeixen sotmetiment religiós a un mateix déu. Els uns en diuen Mahoma, els altres Espanya."

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Quan no entens el perquè...

"Cuando en un accidente
una explosión
un terremoto
un atentado
se salvan cuatro o cinco
creemos
insensatos
que derrotamos a la muerte

pero la muerte nunca
se impacienta
seguramente porque
sabe mejor que nadie
que os sobrevivientes
también mueren."

[Sobrevivientes - Mario Benedetti]


... tots som supervivents de la nostra fragilitat.

Moment musical...

(...i per la reflexió!)

Més vergonya...

[27/01/09 Debat de la moció pel David de la Fornal al Ple de Vilafranca]

Per què diuen esmena a la totalitat, quan el que volen és amagar el cap sota l'ala...? Quina vergonya!

El català, tv3 i altres tragèdies!

Avui al migdia mentre provava de fer alguna cosa de feina, he sentit com al tvist parlaven de les queixes que havien fet alguns espectadors pel mal ús de la llengua que es fa a TV3. He parat l'orella i he pensat en la quantitat de vegades que m'havia plantejat d'enviar un correu-e a TV3 dient exactament el mateix.

Per què és cert que jo, com a catalana, no parlo ni escric un català perfecte, què més voldria!
Però crec que la televisió de Catalunya sí que hauria de ser un exemple de la bona utilització de la llengua, i potser així ens començaríem a creure que realment hi ha un interès i un respecte per aquesta.
Sovint sentim barbarismes que fan esgarrifar. Podríem comptar en milers, per exemple, els que diu la tertuliana que parla dels mossos al programa del Cuní.
Però el més recent que he vist es troba al disc de la Marató. On podem sentir els Estopa interpretant una cançó en català. La primera sorpresa és que això sigui noticia, com si Cornellà formés part de la "meseta central", i els nois estiguessin fent un esforç lloable per a interpretar la cançó. La segona, la cançó que interpreten! Que sí, d'acord, és de l'Albert Pla però no deixa d'estar plena a vessar de barbarismes fets expressament "retratu", "sargentu", "ardilla", "ratunera" o "envidia", són algunes de les perles que deixen anar.

I penso jo... que posats a fer un esforç sobrehumà, ja podrien haver escollit una cançó que els fes quedar més ben situats. I de pas, no posés en evidència la poca cura que té per la llengua el mitjà de comunicació que promou el disc...

Revolt nostàlgic II

Qué sabes de mí vida y qué te voy a contar...

Vergonya...

...i Israel no s'atura!
PROU!

Viure...

I gairebé sense voler em trobo fent la vista enrera, mirant de valorar tot allò que m'enduc d'aquest 2008.
Fent recompte de records i d'experiències. Fent lloc al que ve amb mi, acomiadant-me del que es queda. Caminant cap endavant. Mirant el que m'envolta, el que tinc proper el que sento llunyà....

“...Mira- me dice el viejo Antonio, y tiende su mano hacia una estrella que apenas se asoma detrás de la cortina que las nubes hacen en occidente.
Yo miro la estrella y siento no sé que pesar en el pecho. Algo así como una soledad triste y amarga. Sin embargo me sonrío y, antes de que el viejo Antonio me pregunte, aclaro:

- Me estaba acordando de un proverbio que dice más o menos así: “Cuando el dedo señala el sol, el tonto mira el dedo”

El viejo Antonio se ríe de buena gana y me dice:
Más tonto sería si mirara el sol. Se quedaría ciego.

La lógica abrumadora del viejo Antonio me deja tartamudeando la explicación sobre lo que, supongo, quiere decir el proverbio. El viejo Antonio se sigue riendo, no sé si de mi, de mi explicación o del tonto que mira el sol cuando lo señala el dedo. Se sienta el viejo Antonio a un lado, pone su chimba a un lado y forja un cigarrillo con algo de doblador que tomó de la vieja troje. Yo entiendo que es la hora de callarse y escuchar. Me siento a su lado y enciendo la pipa. El Viejo antonio da unas bocanadas a su cigarro y empieza a llover palabras con solo el humo aliviándoles la caída.

- Hace rato te estaba señalando la estrella con la mano. Estaba pensando en cuanto se necesita caminar para que mi mano pueda tocar esa estrella allá arriba. Te iba a decir que calcularas la distancia que hay entre mi mano y la estrella, pero tu saliste con lo del dedo y el sol. Yo no te estaba mostrando mi mano, pero tampoco la estrella. Ese tonto del que habla tu proverbio no tiene alternativa inteligente: si mira el sol y no se queda ciego, entonces va a tropezar mucho por estar mirando hacia arriba; y si mira el dedo no va a tener camino propio, o se queda parado o camina detrás del dedo. Caminar, vivir pues, no se hace con verdades grandes que, si uno las mide, resulta que son bastante pequeñas. Va a llegar la noche en que empecemos a caminarla para llegar al día. Si solo vemos muy cerca, entonces nomás por ahí nos vamos a quedar. Si solo vemos muy lejos, entonces vamos a tropezarnos mucho y a perder el camino.
Reposa la palabra el Viejo antonio y yo pregunto:
- ¿Y cómo vamos a saber mirar lejos y mirar cerca?

El Viejo Antonio reanuda el cigarro y la voz:
- Hablando y escuchando. Hablando y escuchando a les que están cerca. Hablando y escuchando a les que están lejos.

El Viejo antonio vuelve a tender la mano hacia la estrella. Se mira la mano el viejo Antonio y dice: - Cuando se sueña hay que ver la estrella allá arriba, pero cuando se lucha hay que ver la mano que señala la estrella. Eso es vivir. Un continuo sube y baja de la mirada.”

[Cuentos para una soledad desvelada -Subcomandante Marcos]

Paraules...

"Libertad" es, en mi país, el nombre de una cárcel para presos políticos y "democracia" se llaman varios regímenes de terror; la palabra "amor" define la relación del hombre con su automóvil y por "revolución" se entiende lo que un nuevo detergente puede hacer en su cocina; la "gloria" es algo que produce un jabón suave de determinada marca y la "felicidad" una sensación que da comer salchichas. "País en paz" significa en muchos lugares de América Latina, "cementerio en orden", y donde dice "hombre sano" habría que leer a veces "hombre impotente".

[Nosotros decimos No - Eduardo Galeano]