Les Presons de la Misèria, de Loïc Wacquant

M’agradaria començar la reflexió sobre la lectura d’aquest llibre introduint breument que és el que crec que s’entén per presó en l’àmbit col·loquial.
Si busquéssim en un diccionari de la llengua la definició de “presó” per tal de comprovar el seu significat, ens trobaríem que aquest està incomplet, ja que en la majoria dels casos fa referència al sentit físic de la paraula: “Lloc on hom està pres o detingut”, obviant alguns conceptes clau que ens permetrien indagar una mica més en el que significa de debò; ja que tot i ser conscients de que la presó no és simplement l’ indret on es priva a una persona de la seva llibertat, i sabent que engloba tot un sistema penitenciari amb funcions legislatives que estan recollides, sobretot, a la Constitució Espanyola, de vegades no és així com ens ho demostra la realitat.

Avui en dia, segons el que està establert a l’article 25.2 de la Constitució, “les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social i no podran consistir en treballs forçats”, però si analitzéssim la funció de les presons des dels seus inicis fins als nostres dies ens n’adonaríem que la pretensió de les condemnes ha estat sempre, i segueix sent, castigar als delinqüents i allunyar-los totalment de la societat, convertint els centres penitenciaris en petites comunitats marginals aïllades completament de les ciutats.

Tot plegat, també, s’ha vist reforçat per l’arribada als anys 90 d’un nou “sentit comú penal”, exportat des dels Estats Units i estès per Sud Amèrica i Europa de la mà de polítics neoconservadors i els seus aliats en camps com el periodístic o l’acadèmic, un nou concepte que apostava per la criminalització de la misèria i que suposava unes polítiques penals ultrarrepressives.

Aquest nou pensament volia encaminar a les societats avançades cap a una gestió punitiva de la pobresa per tal de frenar els desordres provocats per l’atur, la precarietat salarial i els retalls en la protecció per part de les institucions, actuant com una poderosa eina de control social.

Així doncs, i seguint en aquesta línia, l’autor de “Las cárceles de la miseria”, planteja que el tractament penal de la misèria no obeeix tant a un augment en la quantitat o en l’agreujament dels delictes comesos, tal i com els governs volen fer creure als seus conciutadans, sinó a una nova forma d’entendre la intervenció de l’Estat sobre els problemes associats a la marginalitat i a la pobresa; provant de transformar l’anomenat Estat del benestar (Estat providencia) en un “Estat penitencia”(en paraules de l’autor) que els permetrà exercir un domini sobre la població fent-la tornar més dòcil de cara als interessos del govern.

A més a més, aquesta nova manera d’entendre el crim, arribada directament des de les capitals de la delinqüència Nord-americana, s’ha delatat amb un caràcter marcadament discriminatori aplicant preferentment la seva política penal sobre les famílies més desafavorides i actuant amb més fermesa sobre els barris més pobres, fets que la desacrediten com a procediment per a mantenir l’ordre , i que posa en evidència la seva eficàcia i objectivitat.

Tot i així, els discursos dels polítics han seguit centrant-se constantment en el tema de la seguretat ciutadana, mentint i donant falses informacions sobre la criminalitat i els empresonaments si ha calgut, adequat a la gran preocupació que ha mostrat la ciutadania per la delinqüència juvenil, la violència urbana, i en els múltiples desordres centrats bàsicament en els barris més sensibles, els habitants dels quals són sempre les primeres víctimes reals però els principals culpables segons l’Estat.

Altrament, no podem oblidar que l’argument de la seguretat, és un dels que els fa recollir més vots en els comicis electorals i és per això que s’hi dediquen molts esforços demagògics, aconseguint moltes vegades l’efecte contrari del que es pretenia creant en la població una sensació de inseguretat constant en presència de cossos policíacs, com a conseqüència d’aquesta política repressiva.

Si sortíssim al carrer d’una ciutat catalana qualsevol i preguntéssim a uns quants ciutadans escollits a l’atzar que en pensen dels cossos policíacs i del sistema penitenciari, segurament la majoria respondrien que en cap cas els fa sentir segurs tenir un policia a prop, tot just el contrari, el fet de saber que un membre dels cossos de seguretat és a la vora et fa sentir en múltiples ocasions més por que no pas sentiments de protecció.

Potser caldria, doncs, preguntar-nos que ha fet aquesta nova política penal per a millorar la seguretat de la ciutadania o com s’ho han fet els polítics per a convèncer a la població de que realment d’aquesta manera tenim la delinqüència controlada i no oculta darrera de boniques paraules pronunciades en campanya electoral.

Només ens queda esperar que els partits que avui es confessen socialistes deixin enrera la penalització de la pobresa i emprenguin un camí de retorn cap a les polítiques socials, que són les que al final fan que un Estat no quedi estancat entre la por i el ressentiment.

(Reflexió de l'assignatura Marginació i exclusió social, febrer del 2006... Malauradament les coses no han canviat gens!)