Fa cagar!

Ni la crisi, ni l'atur, ni les pensions, ni l'habitatge, ni l'educació... que no ens enganyin!
El que realment preocupa als polítics españols és el cost de les tasses de vàter i els urinaris de La Moncloa!

"El govern socialista de Rodríguez Zapatero i l'oposició del PP van trobar ahir un motiu de confrontació, aquesta vegada per l'alt cost de les tasses de vàter i urinaris de la Presidència del govern, que l'executiu atribueix a la seva política d'higiene i sobre el qual l'oposició es pregunta quants «gèrmens corren per La Moncloa».

La ministra d'Administracions Públiques, Elena Salgado, i la diputada catalana del PP Dolors Nadal van intercanviar les seves impressions sobre higiene i malbaratament de recursos durant la sessió de control al govern ahir al Congrés. Nadal va preguntar a la ministra com es compagina l'austeritat que propugna el gabinet de Zapatero amb el contracte de gairebé 45.000 euros en el lloguer de tasses de vàter «tunejades» per a «aquesta cort del faraó en la qual s'ha convertit la Presidència del govern».

Salgado, amb un to seriós, va dir que s'alegrava que els ciutadans finalment veiessin cap a on condueix el PP la seva política: «A fixar la seva atenció en els urinaris de presidència.» «Per satisfer la seva curiositat, li diré que el contracte d'equips de protecció i desinfecció a les tasses de vàter i els urinaris en zones de gran confluència de persones s'enquadra en la política d'higiene i de prevenció en el treball», va justificar la ministra, que va recordar que l'actual lloguer és la continuació d'un contracte de subministrament en règim d'arrendament que es renova des de 1999, «també durant els anys que Mariano Rajoy va ser vicepresident, i el contracte d'aquests anys està signat per Ana Pastor».

Nadal va considerar la mesura un mica «cara» i va engaltar: «Tanta pudor fan les polítiques socialistes que han d'utilitzar dispensadors de fragàncies?»."

[Noticia extreta de El Punt Digital]

No m'agrada el Nadal...

...i no és pas pel consumisme, ni per la hipocresia, ni per la despesa de més, ni pel desgast energètic de les llums nadalenques i els altres guarniments, ni per les campanyes publicitàries que premien aquells qui compren més i més, ni per la mentida que suposa, ni pels dinars copiosos, ni per aquells retrobaments (de vegades forçats), ni per...

...o potser si que és per això.

Vida nova...

...i un somni fet realitat!

(Encara que, tal i com deia aquella ministra, casa meva té ni més ni menys que 30 m2...;))

Feina nova...

...i una gran oportunitat per créixer!

[Aquí ho explica una mica... encara que aquesta és una d'aquelles feines que cal viure-les]

Piedrecitas en la ventana

"De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que está ahí esperando
pero me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en un escondite
y luego a tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca

está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana."

[La vida ese paréntesis - Mario Benedetti]

20-N

"El resultat era un, la jugada era perfecta."

Els homes del Camp i les Terres de l'Ebre tenen el pitjor esperma de l'Estat

L’estudi publicat per el Institut Marquès el passat 1 d’octubre revelava que els catalans del Principat i del País Valencià tenim la pitjor esperma dins l’Estat espanyol. Tant és així, que al Principat, el 65% dels joves té una esperma de qualitat baixa i un 22% el té d’una qualitat molt baixa (menys de 20 milions d'esp. per mL), ja sigui pel poc volum de l’ejaculació, com per la baixa concentració d’espermatozous i la seva poca mobilitat. Tot això segons els paràmetres fixats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Dins els Països Catalans, els homes del Camp i les Terres de l'Ebre anem al capdavant d’aquesta tenebrosa llista.

Segons aquesta investigació, la mala qualitat de l'esperma no té res a veure amb el consum de tòxics com el tabac, l'alcohol, altres drogues o l'estrès. "La relació amb la industrialització és molt clara, sobretot a Tarragona, que acull grans petroquímiques, on s'observen les alteracions més grans". L’Institut Marquès va explicar que els contaminants generats per la indústria i l'agricultura fan cap als aliments que mengem i a l'aigua que bevem, especialment la de l'Ebre i el Llobregat, que són rius "altament contaminats". Havent consultat el doctor Pere Joan Martorell, reconegut uròleg tarragoní i membre de l’Associació Espanyola d’Andrologia (ASESA), aquest declara que “l'esperma és un extraordinari indicador del nivell de toxines que acumula el cos humà”. A les zones més industrials, les mares estan exposades a elements tòxics que afecten el fetus i alteren la seva fertilitat futura. Segons ell, això és una clara demostració de que vivim en un dels indrets més contaminats de l’Estat espanyol.

Aquest estudi, doncs, ha desfermat el debat sobre l’enorme pressió industrial, nuclear i de salut que patim a la costa catalana. Després de 6 mesos d’encobriment, se sabia que el novembre de l’any passat hi va haver una fuita de material radioactiu a la central d’Ascó. A la memòria de tots hi ha, encara, el greu incendi a les turbines de Vandellòs I, que va determinar el seu tancament. Aquest 2008, ja hi ha hagut més de 30 incidents nuclears a les centrals d’Ascó i Vandellòs; un d’aquests, l’incendi del reactor de Vandellòs II, va produir la seva aturada completa l’agost passat. Aquell mateix mes, Endesa i Iberdrola, propietàries de les centrals, van desobeir el Consell de Seguretat Nuclear (CSN), que recomanava augmentar el seu pressupost en matèria de seguretat.

Sergi Saladié, professor de geografia de la URV i membre de la Coordinadora Anti Cementiri Nuclear (CANC), denuncia que, a les comarques del Camp i les Terres d l’Ebre, tenim el 60% de la potència elèctrica instal·lada del Principat (que genera vora el 70% de l'electricitat consumida), mentre que només en consumim el 13%. Es fa palès, doncs, que acumulem una bona part de les centrals tèrmiques del país i totes les nuclears, amb l’enorme contaminació i destrucció del medi que això comporta.

A les comarques del Camp, només la petroquímica ocupa una superfície de 1.190 hectàrees i, en deu anys (1993-2003), ha fet augmentar l’índex de càncer en un 133% i s’espera que els propers anys les al·lèrgies afectin el 50% de la població.

* Article publicat al Periòdic La Bicicleta

[Notícia extreta de Pobleviu.cat (11/11/08)]

Cada cert temps salta l'alarma... ho comentem, ens preocupem o simplement fem broma sobre el nostre futur procreador i la necessitat de buscar homes fora de comarques!:P
Després ens n'oblidem i continuem vivint al Camp, respirant el mateix aire de sempre, el que desprèn la Repsol, la Daw, la Basf...

Potser començaria a ser hora de demanar responsabilitats.

Nasija

Avui m'ha arribat aquest curtmetratge (gràcies Aina), a veure que us sembla...

Nasija

Cargado por short_film

"Algunos hombres han interpretado la palabra revelada para mantener el poder sobre el pueblo... para flagelo de las mujeres"

Incoherències?

Madridistes Independentistes dels Països Catalans... d'entrada m'ha semblat que debia ser una broma, però no! És cert i ben cert!

Quan ho he vist m'ha fet posar els pèls de punta... suposo que és qüestió de sensibilitats!

COVARDIA

Com que últimament no acabo d'estar en possessió del do de la paraula, deixo que els altres parlin per mi...

"Si volem —i ho hauríem de voler—, sempre trobarem una raó per a excusar les accions del covard: la seva covardia. Perquè, ¿qui és que no ha tingut mai por? És clar que la por pot ser superada: diuen que el valent no és sinó un que té por i se l’aguanta. Potser sí. El que sí que sé és que no hi ha manera humana de fixar un límit moral en aquest terreny. Cadascú s'administra la pròpia por com pot i com Déu li ho dóna a entendre. I tampoc no ens hem pas d’enganyar: tothom és covard per comparació a algú altre. Ja podeu ser tan temeraris com vulgueu: mai no serà impossible que un qualsevol veí vostre consideri que la vostra valentia és inferior a la seva, i que, per tant, sou un covard. Una bona regla de conducta, en això com en tantes altres esferes i coses, serà aquesta: no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió. Per exemple: covards."

[Diccionaris per a ociosos - Joan Fuster]

També per tu...

També per tu que els anys et passen
sense malmetre't gens les mans
per tu que mires empre enrere
perquè et fa por mirar endavant.

També per tu que sempre trobes
que el guany és poc i el risc molt dur,
tu per qui mai no val la pena
d'alçar la veu contra ningú.

També per tu que ara m'escoltes
i et sembla estrany això que dic
per tu que dius que les paraules
tenen un deix de llibre antic.

També per tu que no t'adones
d'aquells que passen pel carrer,
que has après a no fixar-te
en tot allò que no et convé.

També per tu que tens la norma
de moure't sempre al grat del vent
tu que quan parles dels qui lluiten
en dius sovint la pobra gent.

També per tu que ara converteixes
l'orgull subtil en pietat
tu que no entes que encara hi hagi
gent que demana llibertat.

També per tu, si ara voldries
no haver dit mai que no a ningú.
També per tu que ara m'escoltes
et sent molt sol, també per tu.

[Miquel Martí i Pol]

Insomni I

Dimarts 14 d'Octubre, 3.00h de la matinada i cercant alguna cosa a fer per distreure l'insomni...

Decideixo retrobar-me una estona amb alguna de les lectures fetes fa un temps i m'enfilo al llit fins a la prestatgeria.
Després d'analitzar acuradament totes les opcions, em decanto per "Cròniques del 6" (no sé si la millor opció per dormir plàcidament...), en faig una lectura desendreçada i em trobo amb unes paraules que em desperten aquella necessitat inevitable de compartir-les, i aquí us les deixo:

"Y bien, sí: también tenemos ojos en la nuca, además de tenerlos en la cara, y a mucha honra, que bien sabemos que es imprescindible mirar hacia atrás mientras se mira hacia adelante, para no volver a tropezar con las mil piedras tropezadas ni caer nuevamente en las trampas de siempre. A esta altura ya está de sobra demostrado, y demostrado por los hechos, que la amnesia histórica induce a la trágica repetición de los errores y de los horrores"

[Nosotros decimos no - Eduardo Galeano]

12 d'Octubre a Tarragona

"La concentració antifeixista triplica en assistència la manifestació feixista" (Pobleviu)

"La convocatòria ultradretana de Tarragona pel 12-O concentra tants manifestants com policies" (El Punt)

"Ultras y antifascistas se manifiestan a la vez sin provocar incidentes" (Diari de Tarragona)


Un passat incomprensiblement cronificat: ells



Un present ple de lluita, i un futur pel nostre poble: nosaltres!

Una certesa: GUANYAREM!

Serà un dia que durarà anys

Apreta fort les dents,
apreta els punys!
Infla't d'aire els pulmons,
obre bé els ulls!
Fes treballar el cap
controla el cor!
No tanques mai la boca,
crida ben fort!
Deixa't anar!
Dóna't tot tu!

AN als nostres carrers...

Suposo que a hores d'ara la majoria de vosaltres ja sabeu que el proper diumenge, 12 d'octubre, hi ha convocada una manifestació d'àmbit estatal en motiu del "dia de la hispanidad" a Tarragona.

Els convocants, Alianza Nacional són un partit d'extrema dreta, racista i que promou la catalanofòbia, i que compta entre les seves files amb personatges com Pedro Cuevas, l'assassí de Guillem Agulló.

Nombrosos són els articles, les noticies i els comentaris que s'han derivat d'aquesta polèmica convocatòria durant aquests dies a la ciutat de Tarragona i arreu, com també nombroses les manifestacions de rebuig que se n'han fet.

A mode de resum (i deixant-me tot de matitzacions sobre el que ha ocorregut durant els darrers dies):
Després de conèixer la intenció de convocar la manifestació a Tarragona, l'Esquerra independentista i el moviment antifeixista s'organitza per donar una resposta i convoca una contra mani per demostrar el seu rebuig al fet que aquesta mena de gent es pugui manifestar impunement. Salta l'alarma a tots els àmbits, els diaris se'n fan ressò i l'equip de govern mostra també la seva disconformitat. Per poder realitzar la manifestació, cal que estigui autoritzada des de la subdelegació del govern, així que la responsabilitat està a les mans de l'Estat. Al carrer es creen dubtes sobre la possibilitat de denegar el permís i són molts els qui demanen que aquesta sigui prohibida.
Ahir, però, la subdelegació del govern espanyol a la ciutat va donar una resolució favorable a la realització de la manifestació, davant la sorpresa d'alguns. Si tenim en compte que l'alcalde i la subdelegada són del mateix partit, encara sobta més tal incoherència. S'han establert algunes limitacions al que An demanava en un inici, però no s'ha denegat el permís ja que aquest és un partit legalitzat i com a tal s'acull al “dret constitucional dels manifestants a fer públiques les seves reivindicacions i idees”.

Però anem doncs a les raons per les quals la manifestació no ha “pogut” ser prohibida. I és que vivim en un estat en que la llei de partits s'aplica només quan als poderosos els convé. S'aplica a Euskal Herria per fer callar la veu dels qui defensen el seu poble, il·legalitzen partits i els empresonen.
La repressió, en forma de policies i traves a l'hora de fer qualsevol cosa, és a l'ordre del dia dels moviments socials.

I, en canvi, un partit com aquest que organitza actes d'homenatge a Rudolf Hess, exhibeix la bandera pre-constitucional, té entre els seus membres personatges amb un llarg historial delictiu, té actituds xenòfobes i promou la violència cap a tot aquell que no formi part de la raça ària española (gran invent!), pot manifestar-se lliurement pels carrers de la nostra ciutat!

Això no es pot permetre... ni a Tarragona ni enlloc!

Ens veiem del diumenge a les 11.30h als Despullats!

El món és bell

El món és bell, és amable la vida.
Amb aquest vers inicia el teu cant.
Tinc ben present que el teu cant ha de ser
Com un carrer, ple de gents i de coses;
Com un carrer, per on passen tramvies;
Com un carrer. I per l’aire, balcons.
D’ací endavant, pots escriure el que vulgues.
Un déu ocult et dura de la mà.
No te’n refies.

[Vicent Andrés Estellés]

Créixer...

Foto: Madre indígena -Tina Modotti

"Me enseñó el Viejo Antonio que uno es tan grande como el enemigo que escoge para luchar, y que uno es tan pequeño como grande el miedo que se tenga. "Elige un enemigo grande y esto te obligará a crecer para poder enfrentarlo. Achica tu miedo porque, si él crece, tú te harás pequeño", me dijo el Viejo Antonio una tarde de mayo y lluvia, en esa hora en que reinan el tabaco y la palabra."

[Carta del Subcomandante Marcos a Eduardo Galeano, 1995]

Quin personatge de Bola de drac ets?

Potser us preguntareu quina mena de persona voldria saber quin personatge de Bola de drac és, amb la quantitat de coses interessants que tenim per descobrir... però jo que vaig passar tota la infantesa seguint les aventures d'en Goku i que, perquè no dir-ho, dec arrossegar un trauma, ahir en veure al facebook aquest test no vaig poder estar-me d'obrir-lo.

La veritat és que després de llegir la primera pregunta vaig adonar-me que ni de bon tros el test compliria les meves expectatives, però vaig continuar llegint fins que vaig arribar a la pregunta 5 "Como prefieres las mujeres??". La pregunta no em va agradar gaire ja que la manera com estava formulada excloïa d'entrada una part de la població (aquells qui preferim els homes...), però estava disposada a fer els ulls grossos fins que vaig començar a llegir les respostes:

-Una mujer que me quiera.
-Una mujer verde :S
-Una mujer pa pasar el rato
-Una mujer... guachita*!!
-Una mujer rica...con las medias tet.. y el medio cul.. jejeje no me importa si es tonta! :)
-Una mujer que me cocine :)

Després de fer-ne un anàlisi, no sabria dir quina de totes em sembla més insultant i ridícula.
Era difícil caure en tots els prejudicis masclistes en tan poques paraules, i en aquest test ho han aconseguit des de la primera (que mata de cursi) fins la última de les respostes!

Minyona, tonta, objecte d'entreteniment, màquina sexual...tot ben encarat a satisfer els homes!

Encara estem amb aquestes?
Quin escàndol!



Després de més de 10 anys aquesta cançó segueix sent tan vigent com aleshores... potser que ens ho plantegem!

*guachita: es una palabra de origen quechua, cuyo significado es "huerfanita" y también "hija de padre desconocido". Quan ho poses al google et remet a tot de pàgines plenes de contingut pornogràfic!

Casualitats

....que l'aparell de música del cotxe no reprodueixi gairebé cap Cd, i que de sobte et vinguin unes ganes horroroses de canvir el que fa dies que sona, no pas per què no t'agradi, sinó per que t'ha vingut un impuls difícil d'aturar....i que després, un cop fora no en llegeixi cap altre fins que de sobte, comenci a sonar una cançó que feia tant i tant de temps que no senties....i que soni just ara, en la situació que et trobes...

Viure de nit...

Nit d'Assilah

La noche/4

"Me desprendo del abrazo, salgo a la calle.

En el cielo, ya clareando, se dibuja, finita, la luna.
La luna tiene dos noches de edad.
Yo, una."


[El libro de los abrazos - Eduardo Galeano]

11 de setembre al Camp:

300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència!

Inici de la manifestació - Plaça del Mercat central (Reus)

Plaça de les peixeteries velles

Lectura del Manifest:

Cant dels Segadors (gran moment!):

Avui calia fer pinya, demostrar que malgrat tot aquí encara queda gent que no està disposada a que ningú els abarateixi el somni...
Avui calia ser a casa, al Camp!

La vida és ...

Darrerament "Drexlerejo" més del compte, i a mi el Drexler sempre m'acompanya en moment importants...

Els versos de l'infern...

"Ja no corren les xarangues,
no hi ha revetlla al castell,
fora mostra de "dijoqueis"!
tot plegat un desgavell.

Amb el nucli antic vetat,
cal buscar emplaçament,
no fem concerts a la plaça
i enviem lluny el jovent.

Potser allà a prop del polígon...
farem content el veí
que cada any presenta firmes
perque no el deixem dormir

(...)

Que ja cansem amb les firmes
i fer tant de rebombori,
gràcies a gent com vosaltres
som un poble dormitori.

I si algun partit se'ls creu
escolteu-me el que us dic:
defensem les nostres festes
Festa Major al nucli antic!"


[Fragment d'un dels versots del ball parlat del Ball de Diables de Torredembarra]

Quanta raó!!!

VOLEM LA NOSTRA FESTA, A LA NOSTRA PLAÇA!

De festes majors...

Després de passar fugaçment per les festes de Sants i poder gaudir així de la meva primera intrusió a festes barcelonines amb una valoració molt positiva, i estar un parell de dies genials a la festa major d'Alcarràs...

Arribo a Torredembarra i em trobo amb una festa major difícil de qualificar. I és que quan es sumen factors com ara que l'economia municipal es sustenti en el totxo, la existència i participació de col·lectius sigui minsa i, a sobre, més de la meitat dels vilatans no percebin la festa com a pròpia... el resultat en un any com aquest (on tothom parla de crisi...) és deplorable.

Però a banda de queixar-nos, potser caldria anar una mica més enllà i plantejar-nos si el model de festa que hem tingut fins ara és el que realment ens agrada. Si estem disposats a que la nostra festa estigui sempre penjant d'un fil, pendent si aquell any hi haurà o no diners per a fer una cosa amb cara i ulls... o si, pel contrari, el que volem és una festa del poble on tothom s'hi senti particip, on els veïns i veïnes en siguin els protagonistes, i on els diners no siguin l'única condició per a tenir una festa major digna!

Ens trobem pels bars i planegem una revolució?;)

Assilah - Estiu'08

Avui fa just una setmana que encara corríem pel Marroc, era l'últim dia i aprofitàvem per fer algunes compres a corre-cuita i una mica de turisme per Tanger. La resta de dies (tots menys un que ens vam escapar a Chefchauen) els vàrem passar a Assilah, un lloc ple de contrastos.

Per una banda, la Medina, un lloc per perdre-s'hi amb aquells tons blavosos, moltes portes i el mar.

Per l'altra, edificis ben alts (la gran majoria amb signatura made in Spain....que aquí ja no ens queda ni un pam de costa per explotar, però mira si hi ha món...), les platges plenes de turistes, els cotxes i la fira.

En definitiva (per mi), un indret a mig camí entre Cadaqués i Salou.

El nostre campament, però, era un altre món. Tres associacions de lleure marroquines, cadascuna amb les seves particularitats i la seva manera d'acollir a la colla de catalans que ens havíem plantat allà, amb els ulls ben oberts i amb totes les ganes de conèixer que era per ells allò que per nosaltres és aquí la nostra quotidianitat.

Ens van sobtar moltes coses de la gent que ens vam trobar.

Alguns per la bona acollida, l'interès i les ganes d'aprendre i ensenyar... d'altres, per tot el contrari: el passotisme generalitzat!

A nosaltres ens costava d'entendre la disciplina (des del nostre punt de vista desmesurada), el proteccionisme extrem, el poc afecte transmès als infants, la jerarquització entre caps... i ells no podien concebre un escoltisme sense jures de bandera, fileres i formacions a primera hora del matí.

Però tot això ens ha servit per apropar-nos a la seva manera d'educar, de transmetre valors, d'entendre l'escoltisme....i n'hem compartit amb ells la nostra!

Durant aquests dies hem pogut veure més enllà...i això sempre és positiu!

Per una gran experiència, a tots i totes els que n'heu format part:

شكور (o el que és el mateix: gràcies!)

Propera parada: Assilah

Doncs si, marxo de campaments a Assilah (Marroc) fins el dia 18!
Tinc una sensació estranya però bonica, com quan t'està a punt de passar una cosa especial....segur que m'espera una gran experiència.....però això ja us ho explicaré quan torni!

A gaudir i a descansar!

Ens veiem a la tornada!;)

Reflexions...

"¿Existirian el bien y el mal en todo cuanto los rodeaba?, se preguntó. Dio un respingo al extender la mano para tocar una azul y perfecta flor silvestre. ¡Tenía espinas! Jamás imaginó que una flor pudiese herirla."

[El Infinito en la palma de la mano]
Gioconda Belli

Ja fa dies que aquest petit fragment del llibre em venia al cap de tant en tant...i és que sovint no saps qui et ferirà o pel contrari, qui serà allà per donar-te un cop de mà en un moment de caiguda...

Aprofito per les donar les gràcies a l'Elena pel descobriment de la Belli... després d'un temps prudencial des que vaig acabar aquest, ja tinc "La mujer habitada" preparat per començar-lo aviat!

Expectatives i realitats

I de sobte et trobes immersa en una situació que no t'esperaves i que inevitablement confronta expectatives i realitats, el que creies que seria amb el que estàs vivint, i te n'adones que de vegades les coses, malgrat els esforços, se t'escapen de les mans.

Veus que les perspectives canvien depenent del prisma i de qui s'ho miri (bé...això ja ho sabies, però només tan calgut uns dies per acabar-ho d'evidenciar).

Que tot allò que tu tens tan interioritzat no és així per a tothom i que després de les discussions generades no t'han convençut, més aviat tot el contrari.

Et costa d'entendre algunes actituds, et sobten els sacs carregats de prejudicis, el poc respecte, la desmotivació, la irresponsabilitat i la tranquil·litat amb la que els altres ho viuen....i sense voler et trobes repetint-te per tu mateixa “deu ser l'edat...”

Però després, quan reacciones, et sents satisfeta de veure i viure les coses com ho fas i només esperes que els altres siguin capaços de valorar en algun moment la importància de tot allò que avui estan vivint, amb més o menys ganes.

I tot i l'autocrítica necessària que fas de la pròpia manera de gestionar els conflictes i desprès de fer un pas enrere i provar d'analitzar la situació amb distància, penses que després de tot de ben segur que tu també te n'enduràs una experiència ben plena d'aprenentatges i que això no és res més que una oportunitat per a enfrontar-te a una nova situació, a un nou conflicte... que segur que et permetrà conèixer una mica més les teves possibilitats i les teves limitacions.

Però quan t'hi trobes......costa!

La identitat

“...ésta es la verdadera y única razón de ser de la amistad: ofrecer un espejo en el que el otro pueda contemplar su imagen de antaño, que, sin el eterno bla-bla-bla de los recuerdos de los compañeros, se habría borrado desde hacía tiempo...”

-

Amics que són lluny i que es troben a faltar, però que malgrat tot els sents ben aprop... amics de sempre, que saps que mai no et deixaran... noves amistats que es consoliden... futures amistats que encara no sabem on ens portaran...

-

Què seria de nosaltres...

Euskal Herria [Estiu'08]

Ara per ara no em surten les paraules per descriure tot el que he sentit durant aquests dies...

així que us deixo unes quantes imatges del que hem viscut... per guanyar una mica de temps mentre em recupero...

Donostia - La platja de la Kontxa

"El Peine del viento" E. Chillida - Donostia

Vistes des de Larun

Despertar a Larun

El Josu ...que gran!

Ruta Etxalar - Bera de Bidasoa (preciosa!)

Estrés...

"ESPERANSAHARAUI. 25 granets de sorra"

DISSABTE 14 DE JUNY A LES 18:30H

al CASAL POPULAR NUMEN MESTRE

(Av/Catalunya, 33. Torredembarra)

US HI ESPEREM!

_____________________________________________________________________

MUROS, Eduardo Galeano

El Muro de Berlín era la noticia de cada día. De la mañana a la noche leíamos, veíamos, escuchábamos: el Muro de la Vergüenza, el Muro de laInfamia, la Cortina de Hierro...

Por fin, ese muro, que merecía caer, cayó. Pero otros muros han brotado, siguen brotando, en el mundo, y aunque son mucho más grandes que el deBerlín, de ellos se habla poco o nada.
Poco se habla del muro que Estados Unidos está alzando en la frontera mexicana, y poco se habla de las alambradas de Ceuta y Melilla.

Casi nada se habla del Muro de Cisjordania, que perpetúa la ocupación israelí de tierras palestinas y de aquí a poco será 15 veces más largo queel Muro de Berlín.

Y nada, nada de nada, se habla del Muro de Marruecos, que desde hace 20 años perpetúa la ocupación marroquí del Sáhara occidental. Este muro, minado de punta a punta y de punta a punta vigilado por miles de soldados, mide 60 veces más que el Muro de Berlín.

¿Por qué será que hay muros tan altisonantes y muros tan mudos? ¿Será por los muros de la incomunicación, que los grandes medios de comunicación construyen cada día?
En julio de 2004, la Corte Internacional de Justicia de La Haya sentenció que el Muro de Cisjordania violaba el derecho internacional y mandó que se demoliera. Hasta ahora, Israel no se ha enterado.
En octubre de 1975, la misma Corte había dictaminado: "No se establece la existencia de vínculo alguno de soberanía entre el Sahara Occidental y Marruecos".

Nos quedamos cortos si decimos que Marruecos fue sordo. Fue peor: al día siguiente de esta resolución desató la invasión, la llamadaMarcha verde, y poco después se apoderó a sangre y fuego de esas vastas tierras ajenas y expulsó a la mayoría de la población. Y ahí sigue.

Mil y una resoluciones de las Naciones Unidas han confirmado el derecho a la autodeterminación del pueblo saharaui.
¿De qué han servido esas resoluciones? Se iba a hacer un plesbiscito, para que la población decidiera su destino.
Para asegurarse la victoria, el monarca de Marruecos llenó de marroquíes el territorio invadido. Pero al poco tiempo, ni siquiera los marroquíes fueron dignos de su confianza. Y el rey, que había dicho sí, dijo que quién sabe. Y después dijo no, y ahora su hijo, heredero del trono, también dice no. La negativa equivale a una confesión. Negando el derecho de voto, Marruecos confiesa que ha robado un país.

¿Lo seguiremos aceptando, como si tal cosa? ¿Aceptando que en la democraciauniversal los súbditos sólo podemos ejercer el derecho de obediencia?¿De qué han servido las mil y una resoluciones de las Naciones Unidas contra la ocupación israelí de los territorios palestinos? ¿Y las mil y una resoluciones contra el bloqueo de Cuba?

El viejo proverbio enseña: La hipocresía es el impuesto que el vicio paga a la virtud.
El patriotismo es, hoy por hoy, un privilegio de las naciones dominantes.Cuando lo practican las naciones dominadas, el patriotismo se hace sospechoso de populismo o terrorismo, o simplemente no merece la menor atención.

Los patriotas saharauis, que desde hace 30 años luchan por recuperar su lugar en el mundo, han logrado el reconocimiento diplomático de 82 países. Entre ellos, mi país, el Uruguay, que recientemente se ha sumado a la gran mayoría de los países latinoamericanos y africanos. Pero Europa, no. Ningún país europeo ha reconocido a la República Saharaui.

España, tampoco. Este es un grave caso de irresponsabilidad, o quizá de amnesia, o al menos de desamor.
Hasta hace 30 años el Sahara era colonia de España, y España tenía el deber legal y moral de amparar su independencia.
¿Qué dejó allí el dominio imperial? Al cabo de un siglo, ¿a cuántos universitarios formó?
En total, tres: un médico, un abogado y un perito mercantil. Eso dejó. Y dejó una traición.
España sirvió en bandeja esa tierra y esas gentes para que fueran devoradas por el reino de Marruecos.

Desde entonces, el Sahara es la última colonia del Africa. Le han usurpado la independencia.
¿Por qué será que los ojos se niegan a ver lo que rompe los ojos?¿Será porque los saharauis han sido una moneda de cambio, ofrecida por empresas y países que compran a Marruecos lo que Marruecos vende aunque no sea suyo?
Hace un par de años, Javier Corcuera entrevistó, en un hospital de Bagdad, a una víctima de los bombardeos contra Irak. Una bomba le había destrozado un brazo. Y ella, que tenía ocho años de edad y había sufrido once operaciones,dijo:-Ojalá no tuviéramos petróleo.
Quizás el pueblo del Sahara es culpable porque en sus largas costas reside el mayor tesoro pesquero del océano Atlántico y porque bajo las inmensidades de arena, que tan vacías parecen, yace la mayor reserva mundial de fosfatos y quizá también hay petróleo, gas y uranio.
En el Corán podría estar, aunque no esté, esta profecía:Las riquezas naturales serán la maldición de las gentes.

Los campamentos de refugiados, al sur de Argelia, están en el más desierto de los desiertos. Es una vastísima nada, rodeada de nada, donde sólo crecen las piedras. Y sin embargo, en esas arideces, y en las zonas liberadas, que no son mucho mejores, los saharauis han sido capaces de crear la sociedad más abierta, y la menos machista, de todo el mundo musulmán.Este milagro de los saharauis, que son muy pobres y muy pocos, no sólo se explica por su porfiada voluntad de ser libres, que eso sí que sobra en esos lugares donde todo falta: también se explica, en gran medida, por la solidaridad internacional.
Y la mayor parte de la ayuda proviene de los pueblos de España. Su energía solidaria, memoria y fuente de dignidad, es mucho más poderosa que los vaivenes de los gobiernos y los mezquinos cálculos de las empresas. Digo solidaridad, no caridad. La caridad humilla.

No se equivoca el proverbio africano que dice: La mano que recibe está siempre debajo de la mano que da.
Los saharauis esperan. Están condenados a pena de angustia perpetua y de perpetua nostalgia. Los campamentos de refugiados llevan los nombres de sus ciudades secuestradas, sus perdidos lugares de encuentro, sus querencias: ElAaiún, Smara...Ellos se llaman hijos de las nubes, porque desde siempre persiguen la lluvia.

Desde hace más de 30 años persiguen, también, la justicia, que en el mundo de nuestro tiempo parece más esquiva que el agua en el desierto.

Una estona de cel...

I milers de petites estones de cel han estat tots i cadascun dels moments que he viscut des que vaig decidir d'embarcar-me en l'aventura de ser cap, ara ja fa gairebé 9 anys.

Una decisió que sens dubte va marcar i marcarà la meva vida per sempre, i una aventura de la que probablement no me n'acabaré de desprendre mai!

Molts sentiments abocats, moltes emocions, moltes amistats, molts aprenentatges, molt de temps invertit en un projecte que hem fet créixer a base d'il·lusió, esforç, constància i compromís...

...i ho dic amb la nostàlgia de qui s'ha deixat la pell a cada instant, de qui ha viscut l'experiència al màxim i de qui ara ha de fer un punt i a part i se n'ha de despendre (només una mica), com qui de cop i volta ha de deixar de dur damunt les espatlles una part de si mateix... per passar a mirar-se-la des de fora...(ben apropet, això si!)

...però també amb els records i l'alegria de cada moment viscut amb totes i cadascuna de les persones amb qui he compartit alguna part del camí, amb una motxilla plena a vessar d'aprenentatges i la certesa que l'esforç ha tingut una bonica recompensa!

4 anys a follets....una adolescència marcada per la responsabilitat, el compromís i la festa a dosis similars, i una meravellosa etapa d'aprenentatge i creixement, a ritme accelerat.

1 any a raiers...amb grans records i millors companys....mai no oblidaré aquell curs: discussions filosòfiques sobre objectius pedagògics, complicitats i diversió!

4 anys a pioners...un gran repte amb tot de moments impressionants! Sabeu que sempre porto amb mi un trosset de cadascun de vosaltres, i sé que d'una manera o altra vosaltres també porteu un trosset de mi...i no sabeu lo orgullosa que em sento de que sigui així!

Mil gràcies per aquest regal...

...i aquest, el meu petit homenatge...

Al consell de l'agrupament... gràcies per tot el que m'heu ensenyat, molt més del que possiblement us imagineu!
Sento els moments de reflexió en format monòleg (sovint esperava una resposta...ho prometo!), les bronques a l'assemblea i la intransigència davant la desorganització, i us felicito per la feina feta...

...encara que ja sabeu que això no és pas un adéu per sempre, seré allà on calgui sempre que ho necessiteu!;)

Jo tampoc no oblidaré res del que he viscut....no és fàcil d'oblidar!

Incerteses

Passant un etapa plena d'incerteses amb algunes decisions preses de les que només puc esperar no fer-me'n enrere.
Sensacions estranyes. Sentiments confosos. Incoherències internes. Inquietuds inhibides per manca de temps. Projectes a mig fer. Somnis per complir. Tancament d'etapes vitals. Comiats necessaris.

Mai no havia tingut una sensació de tan poc control sobre la pròpia vida com la que tinc ara.

Com si després de seguir les marques d'un GR durant quilometres i quilometres, de cop i volta les marques desapareixéssin i ara estigués només a les meves mans triar el camí a seguir...
...potser el millor serà deixar-se portar, i assumir que no sempre és possible tenir controlat el que passarà....per què si una cosa he aprés en aquesta darrera etapa (que ara acaba) és que hi ha coses que escapen de ser apamades per les ments dels previsors!

Sube que nos vamos pa' las nubes!

Dosis necessàries de Galeano...

PROHIBIDO SENTIR

-¡Oh, figura femenina! ¡Cuán gloriosa eres!

Hildegarda de Bingen creía que la sangre que manchaba es la sangre de la guerra, no la sangre de la menstruación, y abiertament invitaba a celebrar la felicidad de haber nacido mujer.

Y en sus obras de medicina y ciencias naturales, únicas en la Europa de su tiempo, se habia atrevido a reivindicar el placer femenino en términos insólitos para su tiempo y su iglesia. Con sabiduría sorprendente en una abadesa puritana, de muy estrictas costumbres, virgen entre las vírgenes, Hildegarda afirmó que el placer del amor que arde en la sangre es más sutil y profundo en la mujer que en el hombre:

- En la mujer, es comparable al sol y a su dulzura, que delicadamente calienta la tierra y la hace fértil.

Un siglo antes que Hildegarda, el célebre médico persa llamado Avicena había incluido en su "Canon" una descripción más detallada del orgasmo femenino, a partir del momento en que los ojos de ella empiezan a enrojecer, su respiración se acelera y comienza a balbucear.

Como el placer era un asunto masculino, las traducciones europeas de la obra de Avicena suprimieron la página.

["Espejos", Eduardo Galeano]

Boniques connexions

Aquest podria ser el resum del cap de setmana, després de viure una sortida conjunta amb les pioneres del Pi de les Corts.

Ruta de l'Hospitalet a l'Ametlla amb paisatges impressionants, intercanvi d'experiències, llargues converses, danses i jocs a la platja, rialles, caminada sota la pluja, esforç, satisfacció,... (segur que mai no havíem desitjat amb tantes ganes una dutxa calenta!)

...però sobretot, molta connexió!

Una sensació de confiança que no és fàcil d'assolir en poc més de 24 hores. En molts moments se'm va oblidar que estàvem compartint sortida amb un altre agrupament, semblava com si tots fóssim una mateixa unitat...i això em va semblar increïble!!

I em va fer pensar que ens podríem haver sumat molt abans!

Ha estat un plaer!;)

[Encara no tinc fotos... en penjaré algunes properament]

Alçar el vol...

"...per a tu el vent només es un element que passa...que no et transporta.

Però saps que has de fer per volar?
Saps com s'alça el vol?

No cal anar lluny per fer-ho...volar no és deixar-ho tot, les gavines quasi viuen tota la vida al voltant del niu...
Només es desplacen uns pocs centenars de kilòmetres en tota la vida, per què les gavines no són aus migratòries.

Les ales segueixen al vent i a l'instint, al teu propi vent: que el bufen els teus desitjos, les teves passions...
Les gavines només coneixen llocs nous després d'una tempesta, quan el vent els ha portat ben lluny...

Quan els seus desitjos bufaven en moltes direccions distintes, i aleshores són una mica més lliures... per què aprenen a tenir una Ítaca!

...el que volia dir-te és que, malauradament, per volar lluny s'han de deixar les coses més properes...
sense por a soltar-les... i amb la voluntat de fer-ho!
Per què la tornada sempre està ahí i el que fem és part de nosaltres.

I sempre podrem tornar a trobar el que deixem..."

[Novembre'07]

·

·

Per què?

Si mai ningú no es pregunta "per què?"...

...gràcies als que encara us pregunteu el perquè de tot plegat, i no teniu pensat deixar de fer-ho!

Al garrotin, al garrotan...

Cap de setmana intens, divertit i cansat....i nit de dissabte ben diferent!

Després d'abolir la missió “Gossa sorda/Mitjanit” pel mal temps, els 45 minuts que ens hi separaven i l'esgotament físic i mental... gaudeixo d'un meravellosa nit de “guitarretes“ i cançons mítiques.
En un moment de la nit surten els no menys mítics garrotins i alguns valents s'atreveixen a entonar alguns versos amb força destresa en la rima...pq no dir-ho!
És llavors quan em venen al cap els molts moments de garrotin que he viscut i al Clara em recorda la meva habilitat per entonar-ne! Encara que no acabo d'arrencar-m'hi per la situació, la vergonya i la gentada!

Quantes nits d'Auca vam passar cantant garrotins i rient de les merevelloses rimes que sorgien de la improvisació!!

I mireu, això em fa pensar que....malgrat la meva obsesió de tenir-ho tot apamat... si que puc arribar a fer alguna cosa improvisada!!

Visca els Garrotins!

Fa uns quants anys...

...ho cantàvem amb el govern del PP a l'estat i CiU a la generalitat, els "altres" ( a la oposició) parlaven de la nova cultura de l'aigua...

Ara veiem que, amb els papers canviats, les coses no han canviat pas gaire!

Manifest blocaire contra el transvasament

NO AL TRANSVASAMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l’Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d’unir la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragna (CAT) amb la d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l’àrea metropolitana de Barcelona.

• Per tot això, denunciem l’alarmisme i la manipulació que el govern català i l’Agència Catalana de l’Aigua estan fent de la falta d’aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l’Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l’últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

• Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l’Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d’aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d’especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l’aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l’estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d’aqüífers contaminats i la dessalació.

• Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L’ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l’aigua.

• Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l’Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l’altura i defensen els interessos del territori, davant d’aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l’aigua.

• Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d’altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l’Ebre, a la Plataforma en Defensa de l’Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l’objectiu d’aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Torredembarra, 15 de maig de 2008

LOS TRANSVASAMENTS NO SÓN LA SOLUCIÓ

Manifestació nacional a Amposta (Terres de l'Ebre)

Diumenge 18 de maig // 12h // Parc dels Xiribecs

La pálida

"Mis certezas desayunan dudas. Y hay días en que me siento extranjero en Montevideo y en cualquier otra parte. En esos días, días sin sol, noches sin luna, ningún lugar es mi lugar y no consigo reconocerme en nada, ni en nadie. Las palabras no se parecen a lo que nombran y ni siquiera se parecen a su propio sonido. Entonces no estoy donde estoy. Dejo mi cuerpo y me voy, lejos, a ninguna parte, y no quiero estar con nadie, ni siquiera conmigo, y no tengo, ni quiero tener, nombre ninguno entonces pierdo las ganas de llamarme o ser llamado."

[Eduardo Galeano]

Ja no sé si és astènia o somatitzacions o l'estat de desorganització mental en el que em trobo...

..sigui el que sigui, però, esperem que sigui transitori!

Implica....què??

Suposo que tothom s’implica en el que vol o en el que li convé o en el que considera necessari, i no deu ser gaire sa enfadar-se o, per contra, provar de justificar aquestes actituds de manca de compromís, de irresponsabilitat... d’alienació al cap i a la fi!

Però fa uns dies que aquest ha esdevingut un dels temes principals de les meves converses, en diverses situacions i amb persones diferents, arribant en general a una conclusió comú: ens dirigim sense fre cap a l’individualisme i la manca absoluta de consciència col·lectiva...

L’altre dia parlant amb un amic em deia que calia assumir que els moviments socials són una cosa d’uns pocs (malgrat que no hauria de ser així!) en els que de tant en tant surt algun tema en el que la gent s’hi implica encara no sabem ben bé perquè, esdevé una espècie de moda entorn al moviment que el fa créixer desproporcionadament...però com totes les modes s’acaben i desapareixen, tal i com va passar amb el “No a la guerra”, perquè com bé sabem les guerres no van acabar quan la televisió en va deixar de parlar...

Però més enllà d’això, tenim un altre problema, i és que no només hi ha gent que manifesta obertament la seva voluntat de no preocupar-se per res més que no sigui el propi benestar, sinó que n’hi ha d’altres que després d’omplir-se la boca de revolució, prioritzen la comoditat de quedar-se a casa o la diversió d’una tarda de bar...

i aleshores em ve al cap aquella reflexió feta pels Brams al seu darrer concert:
“...de res serveix anar de concert, de res serveix comprar samarretes, comprar xapes, anar a bars del rotllo, això no serveix de res! Que ningú se’n vaig a dormir pensant que ha fet res per la llibertat dels Països Catalans només per posar-se una samarreta. La llibertat s’aconsegueix treballant, militant, al carrer, a tot arreu...”

Desbloquejar la por

“La por ens acompanya d'una forma especial durant tota la nostra vida i intervé constantment en les nostres activitats i relacions. Per por deixem de fer moltes coses o en fem d'altres que no volem i que havíem considerat impensables. Per sentir-nos segurs ens deixem portar per la por i de mica en mica renunciem al que ens agradaria i acabem per desconèixer-nos a nosaltres mateixos”

[“Sedueix-te per seduir. Viure i educar les emocions”, Eva Bach i Pere Darder]

Escapades necessàries

Finalment no me'n vaig poder estar de fer una petita escapada durant aquests dies, encara que per responsabilitat m'hauria d'haver quedat a casa fent feina... donar un petit marge a la improvisació no està mai de més, quan el costum és tenir-ho tot la mar d'apamat!!

Així que d'un dia per l'altre vaig decidir baixar a València, una setmana després del 25 d'Abril... si és que no puc ser mai a lloc quan toca!

24 hores de desconnexió que m'han servit i molt...

Grans converses sobre la situació del País Valencià amb crispetes i vídeos inclosos, (“Arrels de lluita”- maulets 2005, si el podeu trobar és molt interessant i aquí us deixo ”A tornallom”) documentals que expliquen lluites viscudes fa uns anys però que per desgràcia segueixen sent molt vigents, la veritat és que fa posar la pell de gallina el que estan fent a València i a molts altres indrets del territori........a casa nostra mateix!

Passeig pels carrers de València i festa nocturna amb mort de son inclosa.

Visita fugaç a l'Albufera, el paradís del dominguero: gent per tot arreu, brutícia, cadires de camping, cotxes i més cotxes i molt poc respecte és el que hi vaig veure......contraposat a un indret molt bonic però del que caldria tenir-ne més cura!(sort ja hi anava avisada...)
Aquesta és la política que fa la generalitat valenciana amb el nostre patrimoni natural... i amb tot, clar!

Reflexions i conclusions...................................tanquem cicle?

Contradiccions futbolístiques

El futbol és una d'aquelles coses que em generen contradiccions internes.
Des de sempre a casa s'ha viscut el futbol, concretament el Barça: s'han seguit tots els partits, s'han patit les derrotes i s'han celebrat els triomfs.
Fins a ben entrada l'adolescència em quedava a casa les nits de partit....i mirava el futbol, a mode de ritual sempre en la intimitat familiar.
El meu pare se'l podria descriure com una d'aquelles persones que quan el barça perd, passa una depressió que li pot durar dies... i suposo que al cap i a la fi viure-ho des de petita ha de marcar d'una manera o altra!
Baralles al menjador amb l'arbitre de torn, paraules d'ànim als jugadors i algun que altre insult als contraris o als propis quan creu que no estan jugant tan bé com cal, sempre segons el prisma d'aquell qui opina des del sofà de casa.

Així doncs, per una banda el fort sentiment culé transmès amb molta cura pels meu pare (gràcies...mai no t'ho podré agrair prou!:P) i l'efecte que pot acabar fent sobre les meves neurones el bombardeig d'escuts del barça per qualsevol racó de la casa (coberts, quadres, rellotges, samarretes, motxilles i qualsevol objecte de merchandising que us pugueu imaginar...) fan que malgrat tot m'agradi mirar el futbol, em preocupi si el barça pot guanyar la lliga o no, em decebi i gaudeixi amb els patits importants.

Per altra banda, la quantitat desmesurada de diners que pot arribar a moure per comprar o vendre un o altre jugador, la rivalitat (quasi odi) que es genera entre els seguidors d'un o altre equip, les actituds que sovint es veuen al camp (tan a la gespa com a la graderia)...
Fan que el futbol no em sembli precisament una afició recomanable, que pugui aportar gaire res positiu a les nostres vides en cap dels sentits.

Tot i així...em sap greu que avui el Barça no hagi fet el gol que ens calia!

Hola contradiccions internes...

...adéu Champions!:(

El gol

El gol es el orgasmo del fútbol. Como el orgasmo, el gol es cada vez menos frecuente en la vida moderna.
Hace medio siglo, era raro que un partido terminara sin goles: 0 a 0, dos bocas abiertas, dos bostezos. Ahora, los once jugadores se pasan todo el partido colgados del travesaño, dedicados a evitar los goles y sin tiempo para hacerlos.
El entusiasmo que se desata cada vez que la bala blanca sacude la red puede parecer misterio o locura, pero hay que tener en cuenta que el milagro se da poco. El gol, aunque sea un golecito, resulta siempre gooooooooooooooooooooooool en la garganta de los relatores de radio, un do de pecho capaz de dejar a Caruso mudo para siempre, y la multitud delira y el estadio se olvida de que es de cemento y se desprende de la tierra y se va al aire.

[“El futbol a sol y sombra” Eduardo Galeano]