*

Des de fa uns dies al cel hi brilla un estel més...

No t'oblidem, ninu.

...

I ara, per imperatiu sentimental, et prens el temps (que sempre creus que no tens) per pensar en  el que ha passat.
Potser mai fins ara no havies tingut una necessitat tan gran de trobar una explicació a res. No. Mai no ho havies necessitat amb tanta força per què mai no havies sentit un dolor tan intens. Sents tant de dolor dins teu que et sembla que mai no podràs sentir-ne més, que has arribat al límit. I et sents estúpida de patir per coses insignificants, d'enfadar-te per tonteries, de no dir més vegades el que penses, de preocupar-te en excés pel futur, d'amagar els teus sentiments...aquest fort cop t'ha deixat trencada en mil bocins, però també t'ha tornat algunes coses a lloc.
Ara penses que la vida és un camí que no saps on et porta, que malgrat que tu vas guiant amb el teu full de ruta, de vegades et posa en situacions que et fan aturar de cop, que et fan sentir que les cames ja no poden avançar més, que et planten davant un obstacle que no saps com superar. Et sembla injust. T'agradaria que allò mai no hagués passat.  Però saps que per molt que vulguis canviar les coses, en aquest camí no sempre es pot tornar enrere.

De fons sents en Llach..."malgrat la boira cal caminar", diu. I sí, té raó.

Canvis...

Avui, en plena digestió de canvis vitals, em decideixo a tornar a activar aquest espai amb la intenció de compartir pensaments, idees, records i bestieses... reflexions cap endins i cap enfora que em permetin de tant en tant mastegar allò que em passa i empassar-m'ho de gust.

Només espero ser prou pacient per no rendir-me davant l'absència d'inspiració i prou constant per a no abandonar-lo de nou.

El blog inicia una nova etapa, igual que jo...

Benvinguts canvis!

De vegades ens en sortim...

...i d'altres no. I no ens en sortim, no perquè les circumstàncies sigui tan complicades que no ens permetin fer-ho o perquè realment ens trobem davant d'un mur impossible d'enderrocar. Sinò perquè de vegades ens costa sobreposar-nos, ens resulta impossible canviar allò que no ens agradar, perquè fer-ho ens suposa tant d'esforç, tants dubtes, tanta incertesa que acabem convencent-nos que tot està a lloc.
Però de sobte un matí et despertes amb ganes de posar el primer peu ben ferm a terra, i aixafar fort.... i decideixes que avui canviaràs, i prendràs el cafè en tassa en comptes d'en got, i sortiràs al carrer amb aquell pentinat que ahir no n'haguessis fet mai. Et calçaràs unes sabates, i somriuràs a tothom qui passi. T'agafaràs la feina amb tan bon humor que contagiaràs de riure als altres i sortiràs cansada però satisfeta. Després enfilaràs el camí cap a casa amb la música tant alta que els crits emmudiran l'angoixa, i serà aleshores, quan t'estiris al llit després d'un dia llarg, que te n'adonaràs que sí... que has nascut per en sortir-te'n!!;)

En la Doliente Soledad del Domingo

Aquí estoy,
desnuda,
sobre las sabanas solitarias
de esta cama donde te deseo.

Veo mi cuerpo,
liso y rosado en el espejo,
mi cuerpo
que fue ávido territorio de tus besos,
este cuerpo lleno de recuerdos
de tu desbordada pasión
sobre el que peleaste sudorosas batallas
en largas noches de quejidos y risas
y ruidos de mis cuevas interiores.

Veo mis pechos
que acomodabas sonriendo
en la palma de tu mano,
que apretabas como pájaros pequeños
en tus jaulas de cinco barrotes,
mientras una flor se me encendía
y paraba su dura corola
contra tu carne dulce.

Veo mis piernas,
largas y lentas conocedoras de tus caricias,
que giraban rápidas y nerviosas sobre sus goznes
para abrirte el sendero de la perdición
hacia m mismo centro
y la suave vegetación del monte
donde urdiste sordos combates
coronados de gozo,
anunciados por descargas de fusilerías
y truenos primitivos.

Me veo y no me estoy viendo,
es un espejo de vos el que se extiende doliente
sobre esta soledad de domingo,
un espejo rosado,
un molde hueco buscando su otro hemisferio.

Llueve copiosamente
sobre mi cara
y solo pienso en tu lejano amor
mientras cobijo
con todas mis fuerzas,
la esperanza.

[Gioconda Belli]