...

I ara, per imperatiu sentimental, et prens el temps (que sempre creus que no tens) per pensar en  el que ha passat.
Potser mai fins ara no havies tingut una necessitat tan gran de trobar una explicació a res. No. Mai no ho havies necessitat amb tanta força per què mai no havies sentit un dolor tan intens. Sents tant de dolor dins teu que et sembla que mai no podràs sentir-ne més, que has arribat al límit. I et sents estúpida de patir per coses insignificants, d'enfadar-te per tonteries, de no dir més vegades el que penses, de preocupar-te en excés pel futur, d'amagar els teus sentiments...aquest fort cop t'ha deixat trencada en mil bocins, però també t'ha tornat algunes coses a lloc.
Ara penses que la vida és un camí que no saps on et porta, que malgrat que tu vas guiant amb el teu full de ruta, de vegades et posa en situacions que et fan aturar de cop, que et fan sentir que les cames ja no poden avançar més, que et planten davant un obstacle que no saps com superar. Et sembla injust. T'agradaria que allò mai no hagués passat.  Però saps que per molt que vulguis canviar les coses, en aquest camí no sempre es pot tornar enrere.

De fons sents en Llach..."malgrat la boira cal caminar", diu. I sí, té raó.