1.4.08

Orígens

Avui mentre miràvem la nova sèrie de TV3 “Els diaris de Pascal”, a casa sorgia la conversa sobre els orígens murcians de la meva família per part de pare.
L'arribada del meu besavi, un miner murcià, a Barcelona per a construir el metro en motiu de la Exposició universal de 1929, va ser l'inici de la seva història com a català, i a partir d'aquell moment tant ell com els seus fills, néts i besnéts van ser i som catalans.
A casa meva sempre hem parlat català i ens han transmès des de ben petites una estima impressionant per la nostra terra...
Però sabeu què? Tenim un cognom castellà....i això, segons com, pot ser un problema.

Tot sovint, sentint segons quins discursos, tinc la sensació que portar un cognom català o tenir unes arrels catalanes més fermes o dir-se Núria enlloc de Najat vol dir necessàriament tenir més consciència de país!

Però tal i com deia l'Arcadi Oliveres a la conferència "Cambio personal, justicia global" (molt recomanable, per cert)...
“Ser catalán es ser un poco íbero, un poco fenicio, un poco cartaginés, un poco griego, un poco romano, un poco judío, un poco del Islam, un poco andaluz, un poco gallego, un poco marroquí, un poco ecuatoriano y un poco de todo lo que ha venido visitándonos en Cataluña....”

Així doncs...qui és més català i perquè? Qui ho pot decidir?

Potser començaria a ser hora de deixar de fer competicions de catalanitat absurdes i posar-nos a fer feina!

3 comentaris:

e. ha dit...

Bravo per l'Arcadi i bravo per tu!
Estic d'acord amb tots dos.

(t'ho diu una gonzález, de galícia) ;)

brufus ha dit...

ep!

desconeixia l'existència d'aquest blog!

Completament d'acord... Mai m'he sentit menys català pels meus orígens, i sovint he de dir, que en la meva petulància m'he sentit més Català que alguns d'aquells que ho són de soca-rel.
I ho diu, un Guisado Gámez fill de xilè, net d'almeriense, net d'aragonés, besnét de gallec, besnét de sevillà i per alguna banda descendent de gabacho (tots tenim les nostres taques curriculars!)

Anna ha dit...

hola floreta!!

gran i molt bon debat el que has proposat...aqui una Ibañez opina el mateix que la resta...es ben cert que és molt fàcil fer apologia d'un nom...els sentiments no entenen d'origens, ni de cultures ni de religions...cadascú se sent part del lloc que més li agrada, el que el fa sentir més viu o el que té un història que el fa sentir més identificat..o cap de les anteriors..hi ha gent que no se senten d'enlloc....

em sento afortunada de tenir una terra per estimar, una llengua pròpia i una cultura i una història que es remonta als origens de l'humanitat... i no em sentiria així si un bon dia els meus avantpassats no s'haguessin enamorat d'aquest petit racó de món i sobretot si la gent que habitava aqui no els haguessin rebut amb els braços oberts...

ser català no es una qüestió de pedigrí sino d'estima.

petonets cuca!! t'estimo catalana meva!!