Boniques connexions

Aquest podria ser el resum del cap de setmana, després de viure una sortida conjunta amb les pioneres del Pi de les Corts.

Ruta de l'Hospitalet a l'Ametlla amb paisatges impressionants, intercanvi d'experiències, llargues converses, danses i jocs a la platja, rialles, caminada sota la pluja, esforç, satisfacció,... (segur que mai no havíem desitjat amb tantes ganes una dutxa calenta!)

...però sobretot, molta connexió!

Una sensació de confiança que no és fàcil d'assolir en poc més de 24 hores. En molts moments se'm va oblidar que estàvem compartint sortida amb un altre agrupament, semblava com si tots fóssim una mateixa unitat...i això em va semblar increïble!!

I em va fer pensar que ens podríem haver sumat molt abans!

Ha estat un plaer!;)

[Encara no tinc fotos... en penjaré algunes properament]

Alçar el vol...

"...per a tu el vent només es un element que passa...que no et transporta.

Però saps que has de fer per volar?
Saps com s'alça el vol?

No cal anar lluny per fer-ho...volar no és deixar-ho tot, les gavines quasi viuen tota la vida al voltant del niu...
Només es desplacen uns pocs centenars de kilòmetres en tota la vida, per què les gavines no són aus migratòries.

Les ales segueixen al vent i a l'instint, al teu propi vent: que el bufen els teus desitjos, les teves passions...
Les gavines només coneixen llocs nous després d'una tempesta, quan el vent els ha portat ben lluny...

Quan els seus desitjos bufaven en moltes direccions distintes, i aleshores són una mica més lliures... per què aprenen a tenir una Ítaca!

...el que volia dir-te és que, malauradament, per volar lluny s'han de deixar les coses més properes...
sense por a soltar-les... i amb la voluntat de fer-ho!
Per què la tornada sempre està ahí i el que fem és part de nosaltres.

I sempre podrem tornar a trobar el que deixem..."

[Novembre'07]

·

·

Per què?

Si mai ningú no es pregunta "per què?"...

...gràcies als que encara us pregunteu el perquè de tot plegat, i no teniu pensat deixar de fer-ho!

Al garrotin, al garrotan...

Cap de setmana intens, divertit i cansat....i nit de dissabte ben diferent!

Després d'abolir la missió “Gossa sorda/Mitjanit” pel mal temps, els 45 minuts que ens hi separaven i l'esgotament físic i mental... gaudeixo d'un meravellosa nit de “guitarretes“ i cançons mítiques.
En un moment de la nit surten els no menys mítics garrotins i alguns valents s'atreveixen a entonar alguns versos amb força destresa en la rima...pq no dir-ho!
És llavors quan em venen al cap els molts moments de garrotin que he viscut i al Clara em recorda la meva habilitat per entonar-ne! Encara que no acabo d'arrencar-m'hi per la situació, la vergonya i la gentada!

Quantes nits d'Auca vam passar cantant garrotins i rient de les merevelloses rimes que sorgien de la improvisació!!

I mireu, això em fa pensar que....malgrat la meva obsesió de tenir-ho tot apamat... si que puc arribar a fer alguna cosa improvisada!!

Visca els Garrotins!

Fa uns quants anys...

...ho cantàvem amb el govern del PP a l'estat i CiU a la generalitat, els "altres" ( a la oposició) parlaven de la nova cultura de l'aigua...

Ara veiem que, amb els papers canviats, les coses no han canviat pas gaire!

Manifest blocaire contra el transvasament

NO AL TRANSVASAMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l’Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d’unir la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragna (CAT) amb la d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l’àrea metropolitana de Barcelona.

• Per tot això, denunciem l’alarmisme i la manipulació que el govern català i l’Agència Catalana de l’Aigua estan fent de la falta d’aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l’Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l’últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

• Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l’Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d’aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d’especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l’aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l’estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d’aqüífers contaminats i la dessalació.

• Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L’ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l’aigua.

• Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l’Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l’altura i defensen els interessos del territori, davant d’aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l’aigua.

• Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d’altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l’Ebre, a la Plataforma en Defensa de l’Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l’objectiu d’aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Torredembarra, 15 de maig de 2008

LOS TRANSVASAMENTS NO SÓN LA SOLUCIÓ

Manifestació nacional a Amposta (Terres de l'Ebre)

Diumenge 18 de maig // 12h // Parc dels Xiribecs

La pálida

"Mis certezas desayunan dudas. Y hay días en que me siento extranjero en Montevideo y en cualquier otra parte. En esos días, días sin sol, noches sin luna, ningún lugar es mi lugar y no consigo reconocerme en nada, ni en nadie. Las palabras no se parecen a lo que nombran y ni siquiera se parecen a su propio sonido. Entonces no estoy donde estoy. Dejo mi cuerpo y me voy, lejos, a ninguna parte, y no quiero estar con nadie, ni siquiera conmigo, y no tengo, ni quiero tener, nombre ninguno entonces pierdo las ganas de llamarme o ser llamado."

[Eduardo Galeano]

Ja no sé si és astènia o somatitzacions o l'estat de desorganització mental en el que em trobo...

..sigui el que sigui, però, esperem que sigui transitori!

Implica....què??

Suposo que tothom s’implica en el que vol o en el que li convé o en el que considera necessari, i no deu ser gaire sa enfadar-se o, per contra, provar de justificar aquestes actituds de manca de compromís, de irresponsabilitat... d’alienació al cap i a la fi!

Però fa uns dies que aquest ha esdevingut un dels temes principals de les meves converses, en diverses situacions i amb persones diferents, arribant en general a una conclusió comú: ens dirigim sense fre cap a l’individualisme i la manca absoluta de consciència col·lectiva...

L’altre dia parlant amb un amic em deia que calia assumir que els moviments socials són una cosa d’uns pocs (malgrat que no hauria de ser així!) en els que de tant en tant surt algun tema en el que la gent s’hi implica encara no sabem ben bé perquè, esdevé una espècie de moda entorn al moviment que el fa créixer desproporcionadament...però com totes les modes s’acaben i desapareixen, tal i com va passar amb el “No a la guerra”, perquè com bé sabem les guerres no van acabar quan la televisió en va deixar de parlar...

Però més enllà d’això, tenim un altre problema, i és que no només hi ha gent que manifesta obertament la seva voluntat de no preocupar-se per res més que no sigui el propi benestar, sinó que n’hi ha d’altres que després d’omplir-se la boca de revolució, prioritzen la comoditat de quedar-se a casa o la diversió d’una tarda de bar...

i aleshores em ve al cap aquella reflexió feta pels Brams al seu darrer concert:
“...de res serveix anar de concert, de res serveix comprar samarretes, comprar xapes, anar a bars del rotllo, això no serveix de res! Que ningú se’n vaig a dormir pensant que ha fet res per la llibertat dels Països Catalans només per posar-se una samarreta. La llibertat s’aconsegueix treballant, militant, al carrer, a tot arreu...”

Desbloquejar la por

“La por ens acompanya d'una forma especial durant tota la nostra vida i intervé constantment en les nostres activitats i relacions. Per por deixem de fer moltes coses o en fem d'altres que no volem i que havíem considerat impensables. Per sentir-nos segurs ens deixem portar per la por i de mica en mica renunciem al que ens agradaria i acabem per desconèixer-nos a nosaltres mateixos”

[“Sedueix-te per seduir. Viure i educar les emocions”, Eva Bach i Pere Darder]

Escapades necessàries

Finalment no me'n vaig poder estar de fer una petita escapada durant aquests dies, encara que per responsabilitat m'hauria d'haver quedat a casa fent feina... donar un petit marge a la improvisació no està mai de més, quan el costum és tenir-ho tot la mar d'apamat!!

Així que d'un dia per l'altre vaig decidir baixar a València, una setmana després del 25 d'Abril... si és que no puc ser mai a lloc quan toca!

24 hores de desconnexió que m'han servit i molt...

Grans converses sobre la situació del País Valencià amb crispetes i vídeos inclosos, (“Arrels de lluita”- maulets 2005, si el podeu trobar és molt interessant i aquí us deixo ”A tornallom”) documentals que expliquen lluites viscudes fa uns anys però que per desgràcia segueixen sent molt vigents, la veritat és que fa posar la pell de gallina el que estan fent a València i a molts altres indrets del territori........a casa nostra mateix!

Passeig pels carrers de València i festa nocturna amb mort de son inclosa.

Visita fugaç a l'Albufera, el paradís del dominguero: gent per tot arreu, brutícia, cadires de camping, cotxes i més cotxes i molt poc respecte és el que hi vaig veure......contraposat a un indret molt bonic però del que caldria tenir-ne més cura!(sort ja hi anava avisada...)
Aquesta és la política que fa la generalitat valenciana amb el nostre patrimoni natural... i amb tot, clar!

Reflexions i conclusions...................................tanquem cicle?

Contradiccions futbolístiques

El futbol és una d'aquelles coses que em generen contradiccions internes.
Des de sempre a casa s'ha viscut el futbol, concretament el Barça: s'han seguit tots els partits, s'han patit les derrotes i s'han celebrat els triomfs.
Fins a ben entrada l'adolescència em quedava a casa les nits de partit....i mirava el futbol, a mode de ritual sempre en la intimitat familiar.
El meu pare se'l podria descriure com una d'aquelles persones que quan el barça perd, passa una depressió que li pot durar dies... i suposo que al cap i a la fi viure-ho des de petita ha de marcar d'una manera o altra!
Baralles al menjador amb l'arbitre de torn, paraules d'ànim als jugadors i algun que altre insult als contraris o als propis quan creu que no estan jugant tan bé com cal, sempre segons el prisma d'aquell qui opina des del sofà de casa.

Així doncs, per una banda el fort sentiment culé transmès amb molta cura pels meu pare (gràcies...mai no t'ho podré agrair prou!:P) i l'efecte que pot acabar fent sobre les meves neurones el bombardeig d'escuts del barça per qualsevol racó de la casa (coberts, quadres, rellotges, samarretes, motxilles i qualsevol objecte de merchandising que us pugueu imaginar...) fan que malgrat tot m'agradi mirar el futbol, em preocupi si el barça pot guanyar la lliga o no, em decebi i gaudeixi amb els patits importants.

Per altra banda, la quantitat desmesurada de diners que pot arribar a moure per comprar o vendre un o altre jugador, la rivalitat (quasi odi) que es genera entre els seguidors d'un o altre equip, les actituds que sovint es veuen al camp (tan a la gespa com a la graderia)...
Fan que el futbol no em sembli precisament una afició recomanable, que pugui aportar gaire res positiu a les nostres vides en cap dels sentits.

Tot i així...em sap greu que avui el Barça no hagi fet el gol que ens calia!

Hola contradiccions internes...

...adéu Champions!:(

El gol

El gol es el orgasmo del fútbol. Como el orgasmo, el gol es cada vez menos frecuente en la vida moderna.
Hace medio siglo, era raro que un partido terminara sin goles: 0 a 0, dos bocas abiertas, dos bostezos. Ahora, los once jugadores se pasan todo el partido colgados del travesaño, dedicados a evitar los goles y sin tiempo para hacerlos.
El entusiasmo que se desata cada vez que la bala blanca sacude la red puede parecer misterio o locura, pero hay que tener en cuenta que el milagro se da poco. El gol, aunque sea un golecito, resulta siempre gooooooooooooooooooooooool en la garganta de los relatores de radio, un do de pecho capaz de dejar a Caruso mudo para siempre, y la multitud delira y el estadio se olvida de que es de cemento y se desprende de la tierra y se va al aire.

[“El futbol a sol y sombra” Eduardo Galeano]

Espejos. Una historia casi universal.

Després de tant queixar-me, ja el tinc preparat per posar-m'hi d'aquí uns dies (que ara mateix tinc un compromís iniciat amb la Belli).

Tot i així, no me n'he pogut estar de fullejar-lo i, certament, no crec que em decebi gens ni mica!;)

Aquí us en deixo un petit tastet:

Paradojas andantes, paradojas estimulantes: El Aleijadinho, el hombre más feo del Brasil, creó las más hermosas esculturas de la era colonial americana. El libro de viajes de Marco Polo, aventura de la libertad, fue escrito en la cárcel de Génova. Don Quijote de La Mancha, otra aventura de la libertad, nació en la cárcel de Sevilla. Fueron nietos de esclavos los negros que generaron el jazz, la más libre de las músicas. Uno de los mejores guitarristas de jazz, el gitano Django Reinhardt, tenía no más que dos dedos en su mano izquierda. No tenía manos Grimod de la Reynière, el gran maestro de la cocina francesa. Con garfios escribía, cocinaba y comía.

["Espejos", Eduardo Galeano]

Conseqüències de Sant Jordi

Encara que sovint no estic d'acord en l'afirmació que fa el Drexler de cada uno da lo que recibe, i només em queda esperar que arribi el moment en el que em toqui rebre part del que he donat...

...el que tinc clar és que hi ha coses que no poden acabar i prou.

Així que la única esperança serà creure que deu ser veritat que nada se pierde todo es transforma...

En un moment o altre!

Paraules post- piosfera

Després d'haver paït els moments viscuts em disposo a fer un petit resum de la Piosfera'08...(Elena, m'he près un parell de dies de reflexió...jejeje)
... i puc afirmar que per mi, aquesta ha estat una trobada de contrastos:

De canvis de temps: de sol, de núvols, de pluja i de vent...
D'implicació dels caps durant la trobada en contraposició a la minsa participació a les reunions de preparació.
De motivació absoluta, però també d'estones de desànim (sobretot degut a la pluja
i a la impossibilitat de fer l'acció)
De pioners motivats i de pioners desfassats
De reviure temps passats i de parlar de futur


Alguns records que m'enduc:


Els pioners i pioneres...
Les reflexions fetes...


Les picades de la Mosca negra... (finalment no era paranoia meva... en tinc per tot arreu!!)

El fang (que perdurarà durant mesos a la motxilla...)

El plat...

i la xapa (gràcies Aina!!)

La banda sonora del cap de setmana...

i les cançons que han corroborat, un cop més, que ja tenim una edat!

Valoració final, malgrat tot: Positiva!

Arriba la Piosfera

Us imagineu més de 150 joves d'entre 16 i 18 anys gaudint d'una experiència inoblidable, participant, reflexionant i contribuint amb les seves accions a fer un petit canvi en algun racó del territori?

Oi que sembla increïble?
Avui que el més habitual és parlar de la poca implicació, la manca de participació, la irresponsabilitat i l’absoluta falta de compromís dels joves?
(problemes reals i molt greus, des del meu punt de vista, en els que cal treballar... però en els que cal no generalitzar)

Doncs nosaltres (els i les caps d’Escoltes Catalans) sabem del cert que és possible i no cal que ens ho imaginem....perquè ja ho hem vist!

I aquest cap de setmana ho tornarem a veure...i a viure a la Piosfera (la trobada de pioners i pioneres de l’associació)

Aquest any la trobada gira al voltant de la Batalla de l'Ebre: la importància de recuperar la memòria i la necessitat de treballar per no oblidar una part fonamental de la nostra història, com a eina per a entendre el present i ser més crítics en la construcció del futur. Deixant de banda, d'una vegada per totes, l'amnèsia col•lectiva que ens acompanya.

Recuperar la memòria històrica no vol dir, però, ser rancuniosos.

Vol dir recordar moments viscuts encarats a mostrar en el present el valor simbòlic de les accions col•lectives, vol dir preservar la identitat, vol dir conservar per sempre uns aprenentatges fets (sovint a base de sang)...

...és, sobretot, la clau per no repetir errors passats.

El derecho de soñar...

Encara que sé que és necessari tocar de peus a terra de tant en tant... avui vull fer un reconeixement a tots els somiadors, als que no han renunciat, als que han seguit endavant amb els seus somnis malgrat les dificultats i els han fet realitat...

...i reivindico, doncs, el dret a somiar!

Distància

[1575; del ll. distantia, íd.]

f 1 1 Interval de lloc o de temps que hi ha entre dues coses. La distància de Sils a Riudarenes és d'uns tres quilòmetres. A quina distància som de la mar? A tants de segles de distància és molt difícil d'entendre-ho bé.

"Me pregunto y te pregunto, si existe el cielo y si existe el infierno. Y si es posible que estemos los dos en los dos, casi al mismo tiempo..."

Fotografies

Després de tot, el dia s'ha arreglat força...
Quan hem sortit de la feina (encara que d'entrada hi he estat reticent per la quantitat de coses a fer...) hem anat cap a Tarragona a veure una exposició de joves promeses de la fotografia que inauguraven al Moll de costa.

Sempre m'impressiona molt veure segons quines imatges i malgrat la diferència d'estils m'han vingut al cap moltes de les fotografies que vaig veure la setmana passada a la expo de Henri Cartier-Bresson.
Pensar en les persones que surten a les fotografies, què devien pensar, què devia ser per a ells aquell moment, qui hi havia darrera de l'objectiu, perquè va plasmar aquella imatge i no una altra, que va voler transmetre....són moltes de les preguntes que em sorgeixen.

I avui, una de les obres m'ha cridat l'atenció especialment, perquè dins de l'obra s'hi plantejaven moltes d'aquestes preguntes i feia una reflexió molt maca sobre la importància de saber percebre allò que se'ns vol transmetre tot llegint la mirada dels retrats o entendre cadascú des del seu prisma allò que d'alguna manera necessita que li diguin.

És el que té tenir amics fotògrafs....que al final t'hi aficiones!;)

Ensurts

Avui he començat el dia amb un ensurt.
No m'havia passat mai des que condueixo però bé.....algun dia havia de ser el primer. I és que quan anava cap a la feina per l'AP-7 en obres (maleïdes obres) m'ha passat la vida per davant ens uns segons, encara no sé com he arribat al peatge i molt menys com he aconseguit que no em sortís el cor per la boca...i no, no ha estat perquè anava massa ràpid!

...i així, el matí ja prometia, i a la feina hem tingut el segon ensurt!
Un més metafòric per igual de preocupant! Si és que la vida dóna molts tombs i avui som aquí però demà...vés a saber on serem! I la vida passa i les coses canvien a una velocitat que sovint t'agafa desprevinguda!

...només espero que arribi la nit per poder fer un balanç positiu del que queda de dilluns!

Aquí ho deixo...

"...y no olvidéis que el torturador es un funcionario, el dictador es un funcionario: burócratas armados que pierden su empleo si no cumplen con eficiencia su tarea, eso y nada más que eso, no son monstruos extraordinarios! NO VAMOS A REGALARLES ESA GRANDEZA!"

Fermín Muguruza