19.7.08

Reflexions...


"¿Existirian el bien y el mal en todo cuanto los rodeaba?, se preguntó. Dio un respingo al extender la mano para tocar una azul y perfecta flor silvestre. ¡Tenía espinas! Jamás imaginó que una flor pudiese herirla."

[El Infinito en la palma de la mano]
Gioconda Belli




Ja fa dies que aquest petit fragment del llibre em venia al cap de tant en tant...i és que sovint no saps qui et ferirà o pel contrari, qui serà allà per donar-te un cop de mà en un moment de caiguda...


Aprofito per les donar les gràcies a l'Elena pel descobriment de la Belli... després d'un temps prudencial des que vaig acabar aquest, ja tinc "La mujer habitada" preparat per començar-lo aviat!

15.7.08

Expectatives i realitats

I de sobte et trobes immersa en una situació que no t'esperaves i que inevitablement confronta expectatives i realitats, el que creies que seria amb el que estàs vivint, i te n'adones que de vegades les coses, malgrat els esforços, se t'escapen de les mans.


Veus que les perspectives canvien depenent del prisma i de qui s'ho miri (bé...això ja ho sabies, però només tan calgut uns dies per acabar-ho d'evidenciar).

Que tot allò que tu tens tan interioritzat no és així per a tothom i que després de les discussions generades no t'han convençut, més aviat tot el contrari.

Et costa d'entendre algunes actituds, et sobten els sacs carregats de prejudicis, el poc respecte, la desmotivació, la irresponsabilitat i la tranquil·litat amb la que els altres ho viuen....i sense voler et trobes repetint-te per tu mateixa “deu ser l'edat...”

Però després, quan reacciones, et sents satisfeta de veure i viure les coses com ho fas i només esperes que els altres siguin capaços de valorar en algun moment la importància de tot allò que avui estan vivint, amb més o menys ganes.


I tot i l'autocrítica necessària que fas de la pròpia manera de gestionar els conflictes i desprès de fer un pas enrere i provar d'analitzar la situació amb distància, penses que després de tot de ben segur que tu també te n'enduràs una experiència ben plena d'aprenentatges i que això no és res més que una oportunitat per a enfrontar-te a una nova situació, a un nou conflicte... que segur que et permetrà conèixer una mica més les teves possibilitats i les teves limitacions.


Però quan t'hi trobes......costa!

Primeres aproximacions al IV Congrés d’EC, primavera 2009


2.7.08

La identitat

“...ésta es la verdadera y única razón de ser de la amistad: ofrecer un espejo en el que el otro pueda contemplar su imagen de antaño, que, sin el eterno bla-bla-bla de los recuerdos de los compañeros, se habría borrado desde hacía tiempo...”
-
Amics que són lluny i que es troben a faltar, però que malgrat tot els sents ben aprop... amics de sempre, que saps que mai no et deixaran... noves amistats que es consoliden... futures amistats que encara no sabem on ens portaran...
-
Què seria de nosaltres...

1.7.08

Euskal Herria [Estiu'08]

Ara per ara no em surten les paraules per descriure tot el que he sentit durant aquests dies...
així que us deixo unes quantes imatges del que hem viscut... per guanyar una mica de temps mentre em recupero...

Donostia - La platja de la Kontxa

"El Peine del viento" E. Chillida - Donostia



Vistes des de Larun






Despertar a Larun

El Josu ...que gran!


Ruta Etxalar - Bera de Bidasoa (preciosa!)

22.6.08

13.6.08

"ESPERANSAHARAUI. 25 granets de sorra"



DISSABTE 14 DE JUNY A LES 18:30H
al CASAL POPULAR NUMEN MESTRE
(Av/Catalunya, 33. Torredembarra)
US HI ESPEREM!
_____________________________________________________________________
MUROS, Eduardo Galeano
El Muro de Berlín era la noticia de cada día. De la mañana a la noche leíamos, veíamos, escuchábamos: el Muro de la Vergüenza, el Muro de laInfamia, la Cortina de Hierro...
Por fin, ese muro, que merecía caer, cayó. Pero otros muros han brotado, siguen brotando, en el mundo, y aunque son mucho más grandes que el deBerlín, de ellos se habla poco o nada.
Poco se habla del muro que Estados Unidos está alzando en la frontera mexicana, y poco se habla de las alambradas de Ceuta y Melilla.
Casi nada se habla del Muro de Cisjordania, que perpetúa la ocupación israelí de tierras palestinas y de aquí a poco será 15 veces más largo queel Muro de Berlín.
Y nada, nada de nada, se habla del Muro de Marruecos, que desde hace 20 años perpetúa la ocupación marroquí del Sáhara occidental. Este muro, minado de punta a punta y de punta a punta vigilado por miles de soldados, mide 60 veces más que el Muro de Berlín.
¿Por qué será que hay muros tan altisonantes y muros tan mudos? ¿Será por los muros de la incomunicación, que los grandes medios de comunicación construyen cada día?
En julio de 2004, la Corte Internacional de Justicia de La Haya sentenció que el Muro de Cisjordania violaba el derecho internacional y mandó que se demoliera. Hasta ahora, Israel no se ha enterado.
En octubre de 1975, la misma Corte había dictaminado: "No se establece la existencia de vínculo alguno de soberanía entre el Sahara Occidental y Marruecos".
Nos quedamos cortos si decimos que Marruecos fue sordo. Fue peor: al día siguiente de esta resolución desató la invasión, la llamadaMarcha verde, y poco después se apoderó a sangre y fuego de esas vastas tierras ajenas y expulsó a la mayoría de la población. Y ahí sigue.
Mil y una resoluciones de las Naciones Unidas han confirmado el derecho a la autodeterminación del pueblo saharaui.
¿De qué han servido esas resoluciones? Se iba a hacer un plesbiscito, para que la población decidiera su destino.
Para asegurarse la victoria, el monarca de Marruecos llenó de marroquíes el territorio invadido. Pero al poco tiempo, ni siquiera los marroquíes fueron dignos de su confianza. Y el rey, que había dicho sí, dijo que quién sabe. Y después dijo no, y ahora su hijo, heredero del trono, también dice no. La negativa equivale a una confesión. Negando el derecho de voto, Marruecos confiesa que ha robado un país.
¿Lo seguiremos aceptando, como si tal cosa? ¿Aceptando que en la democraciauniversal los súbditos sólo podemos ejercer el derecho de obediencia?¿De qué han servido las mil y una resoluciones de las Naciones Unidas contra la ocupación israelí de los territorios palestinos? ¿Y las mil y una resoluciones contra el bloqueo de Cuba?
El viejo proverbio enseña: La hipocresía es el impuesto que el vicio paga a la virtud.
El patriotismo es, hoy por hoy, un privilegio de las naciones dominantes.Cuando lo practican las naciones dominadas, el patriotismo se hace sospechoso de populismo o terrorismo, o simplemente no merece la menor atención.
Los patriotas saharauis, que desde hace 30 años luchan por recuperar su lugar en el mundo, han logrado el reconocimiento diplomático de 82 países. Entre ellos, mi país, el Uruguay, que recientemente se ha sumado a la gran mayoría de los países latinoamericanos y africanos. Pero Europa, no. Ningún país europeo ha reconocido a la República Saharaui.
España, tampoco. Este es un grave caso de irresponsabilidad, o quizá de amnesia, o al menos de desamor.
Hasta hace 30 años el Sahara era colonia de España, y España tenía el deber legal y moral de amparar su independencia.
¿Qué dejó allí el dominio imperial? Al cabo de un siglo, ¿a cuántos universitarios formó?
En total, tres: un médico, un abogado y un perito mercantil. Eso dejó. Y dejó una traición.
España sirvió en bandeja esa tierra y esas gentes para que fueran devoradas por el reino de Marruecos.
Desde entonces, el Sahara es la última colonia del Africa. Le han usurpado la independencia.
¿Por qué será que los ojos se niegan a ver lo que rompe los ojos?¿Será porque los saharauis han sido una moneda de cambio, ofrecida por empresas y países que compran a Marruecos lo que Marruecos vende aunque no sea suyo?
Hace un par de años, Javier Corcuera entrevistó, en un hospital de Bagdad, a una víctima de los bombardeos contra Irak. Una bomba le había destrozado un brazo. Y ella, que tenía ocho años de edad y había sufrido once operaciones,dijo:-Ojalá no tuviéramos petróleo.
Quizás el pueblo del Sahara es culpable porque en sus largas costas reside el mayor tesoro pesquero del océano Atlántico y porque bajo las inmensidades de arena, que tan vacías parecen, yace la mayor reserva mundial de fosfatos y quizá también hay petróleo, gas y uranio.
En el Corán podría estar, aunque no esté, esta profecía:Las riquezas naturales serán la maldición de las gentes.
Los campamentos de refugiados, al sur de Argelia, están en el más desierto de los desiertos. Es una vastísima nada, rodeada de nada, donde sólo crecen las piedras. Y sin embargo, en esas arideces, y en las zonas liberadas, que no son mucho mejores, los saharauis han sido capaces de crear la sociedad más abierta, y la menos machista, de todo el mundo musulmán.Este milagro de los saharauis, que son muy pobres y muy pocos, no sólo se explica por su porfiada voluntad de ser libres, que eso sí que sobra en esos lugares donde todo falta: también se explica, en gran medida, por la solidaridad internacional.
Y la mayor parte de la ayuda proviene de los pueblos de España. Su energía solidaria, memoria y fuente de dignidad, es mucho más poderosa que los vaivenes de los gobiernos y los mezquinos cálculos de las empresas. Digo solidaridad, no caridad. La caridad humilla.
No se equivoca el proverbio africano que dice: La mano que recibe está siempre debajo de la mano que da.
Los saharauis esperan. Están condenados a pena de angustia perpetua y de perpetua nostalgia. Los campamentos de refugiados llevan los nombres de sus ciudades secuestradas, sus perdidos lugares de encuentro, sus querencias: ElAaiún, Smara...Ellos se llaman hijos de las nubes, porque desde siempre persiguen la lluvia.
Desde hace más de 30 años persiguen, también, la justicia, que en el mundo de nuestro tiempo parece más esquiva que el agua en el desierto.

12.6.08

Una estona de cel...

I milers de petites estones de cel han estat tots i cadascun dels moments que he viscut des que vaig decidir d'embarcar-me en l'aventura de ser cap, ara ja fa gairebé 9 anys.

Una decisió que sens dubte va marcar i marcarà la meva vida per sempre, i una aventura de la que probablement no me n'acabaré de desprendre mai!

Molts sentiments abocats, moltes emocions, moltes amistats, molts aprenentatges, molt de temps invertit en un projecte que hem fet créixer a base d'il·lusió, esforç, constància i compromís...

...i ho dic amb la nostàlgia de qui s'ha deixat la pell a cada instant, de qui ha viscut l'experiència al màxim i de qui ara ha de fer un punt i a part i se n'ha de despendre (només una mica), com qui de cop i volta ha de deixar de dur damunt les espatlles una part de si mateix... per passar a mirar-se-la des de fora...(ben apropet, això si!)

...però també amb els records i l'alegria de cada moment viscut amb totes i cadascuna de les persones amb qui he compartit alguna part del camí, amb una motxilla plena a vessar d'aprenentatges i la certesa que l'esforç ha tingut una bonica recompensa!

4 anys a follets....una adolescència marcada per la responsabilitat, el compromís i la festa a dosis similars, i una meravellosa etapa d'aprenentatge i creixement, a ritme accelerat.

1 any a raiers...amb grans records i millors companys....mai no oblidaré aquell curs: discussions filosòfiques sobre objectius pedagògics, complicitats i diversió!

4 anys a pioners...un gran repte amb tot de moments impressionants! Sabeu que sempre porto amb mi un trosset de cadascun de vosaltres, i sé que d'una manera o altra vosaltres també porteu un trosset de mi...i no sabeu lo orgullosa que em sento de que sigui així!
Mil gràcies per aquest regal...


...i aquest, el meu petit homenatge...



Al consell de l'agrupament... gràcies per tot el que m'heu ensenyat, molt més del que possiblement us imagineu!
Sento els moments de reflexió en format monòleg (sovint esperava una resposta...ho prometo!), les bronques a l'assemblea i la intransigència davant la desorganització, i us felicito per la feina feta...

...encara que ja sabeu que això no és pas un adéu per sempre, seré allà on calgui sempre que ho necessiteu!;)
Jo tampoc no oblidaré res del que he viscut....no és fàcil d'oblidar!

6.6.08

Incerteses

Passant un etapa plena d'incerteses amb algunes decisions preses de les que només puc esperar no fer-me'n enrere.
Sensacions estranyes. Sentiments confosos. Incoherències internes. Inquietuds inhibides per manca de temps. Projectes a mig fer. Somnis per complir. Tancament d'etapes vitals. Comiats necessaris.

Mai no havia tingut una sensació de tan poc control sobre la pròpia vida com la que tinc ara.
Com si després de seguir les marques d'un GR durant quilometres i quilometres, de cop i volta les marques desapareixéssin i ara estigués només a les meves mans triar el camí a seguir...
...potser el millor serà deixar-se portar, i assumir que no sempre és possible tenir controlat el que passarà....per què si una cosa he aprés en aquesta darrera etapa (que ara acaba) és que hi ha coses que escapen de ser apamades per les ments dels previsors!

Sube que nos vamos pa' las nubes!




2.6.08

Dosis necessàries de Galeano...

PROHIBIDO SENTIR
-¡Oh, figura femenina! ¡Cuán gloriosa eres!
Hildegarda de Bingen creía que la sangre que manchaba es la sangre de la guerra, no la sangre de la menstruación, y abiertament invitaba a celebrar la felicidad de haber nacido mujer.
Y en sus obras de medicina y ciencias naturales, únicas en la Europa de su tiempo, se habia atrevido a reivindicar el placer femenino en términos insólitos para su tiempo y su iglesia. Con sabiduría sorprendente en una abadesa puritana, de muy estrictas costumbres, virgen entre las vírgenes, Hildegarda afirmó que el placer del amor que arde en la sangre es más sutil y profundo en la mujer que en el hombre:
- En la mujer, es comparable al sol y a su dulzura, que delicadamente calienta la tierra y la hace fértil.
Un siglo antes que Hildegarda, el célebre médico persa llamado Avicena había incluido en su "Canon" una descripción más detallada del orgasmo femenino, a partir del momento en que los ojos de ella empiezan a enrojecer, su respiración se acelera y comienza a balbucear.
Como el placer era un asunto masculino, las traducciones europeas de la obra de Avicena suprimieron la página.
["Espejos", Eduardo Galeano]

28.5.08

Boniques connexions

Aquest podria ser el resum del cap de setmana, després de viure una sortida conjunta amb les pioneres del Pi de les Corts.

Ruta de l'Hospitalet a l'Ametlla amb paisatges impressionants, intercanvi d'experiències, llargues converses, danses i jocs a la platja, rialles, caminada sota la pluja, esforç, satisfacció,... (segur que mai no havíem desitjat amb tantes ganes una dutxa calenta!)
...però sobretot, molta connexió!

Una sensació de confiança que no és fàcil d'assolir en poc més de 24 hores. En molts moments se'm va oblidar que estàvem compartint sortida amb un altre agrupament, semblava com si tots fóssim una mateixa unitat...i això em va semblar increïble!!

I em va fer pensar que ens podríem haver sumat molt abans!
Ha estat un plaer!;)



[Encara no tinc fotos... en penjaré algunes properament]

22.5.08

Alçar el vol...



"...per a tu el vent només es un element que passa...que no et transporta.


Però saps que has de fer per volar?
Saps com s'alça el vol?

No cal anar lluny per fer-ho...volar no és deixar-ho tot, les gavines quasi viuen tota la vida al voltant del niu...
Només es desplacen uns pocs centenars de kilòmetres en tota la vida, per què les gavines no són aus migratòries.


Les ales segueixen al vent i a l'instint, al teu propi vent: que el bufen els teus desitjos, les teves passions...
Les gavines només coneixen llocs nous després d'una tempesta, quan el vent els ha portat ben lluny...

Quan els seus desitjos bufaven en moltes direccions distintes, i aleshores són una mica més lliures... per què aprenen a tenir una Ítaca!

...el que volia dir-te és que, malauradament, per volar lluny s'han de deixar les coses més properes...
sense por a soltar-les... i amb la voluntat de fer-ho!
Per què la tornada sempre està ahí i el que fem és part de nosaltres.

I sempre podrem tornar a trobar el que deixem..."


[Novembre'07]

·

·

21.5.08

Per què?

Si mai ningú no es pregunta "per què?"...




...gràcies als que encara us pregunteu el perquè de tot plegat, i no teniu pensat deixar de fer-ho!

20.5.08

Al garrotin, al garrotan...

Cap de setmana intens, divertit i cansat....i nit de dissabte ben diferent!

Després d'abolir la missió “Gossa sorda/Mitjanit” pel mal temps, els 45 minuts que ens hi separaven i l'esgotament físic i mental... gaudeixo d'un meravellosa nit de “guitarretes“ i cançons mítiques.
En un moment de la nit surten els no menys mítics garrotins i alguns valents s'atreveixen a entonar alguns versos amb força destresa en la rima...pq no dir-ho!
És llavors quan em venen al cap els molts moments de garrotin que he viscut i al Clara em recorda la meva habilitat per entonar-ne! Encara que no acabo d'arrencar-m'hi per la situació, la vergonya i la gentada!
Quantes nits d'Auca vam passar cantant garrotins i rient de les merevelloses rimes que sorgien de la improvisació!!

I mireu, això em fa pensar que....malgrat la meva obsesió de tenir-ho tot apamat... si que puc arribar a fer alguna cosa improvisada!!
Visca els Garrotins!

16.5.08

Fa uns quants anys...




...ho cantàvem amb el govern del PP a l'estat i CiU a la generalitat, els "altres" ( a la oposició) parlaven de la nova cultura de l'aigua...

Ara veiem que, amb els papers canviats, les coses no han canviat pas gaire!

15.5.08

Manifest blocaire contra el transvasament

NO AL TRANSVASAMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l’Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d’unir la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragna (CAT) amb la d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l’àrea metropolitana de Barcelona.

• Per tot això, denunciem l’alarmisme i la manipulació que el govern català i l’Agència Catalana de l’Aigua estan fent de la falta d’aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l’Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l’últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

• Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l’Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d’aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d’especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l’aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l’estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d’aqüífers contaminats i la dessalació.

• Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L’ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l’aigua.

• Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l’Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l’altura i defensen els interessos del territori, davant d’aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l’aigua.

• Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d’altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l’Ebre, a la Plataforma en Defensa de l’Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l’objectiu d’aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.


Torredembarra, 15 de maig de 2008


LOS TRANSVASAMENTS NO SÓN LA SOLUCIÓ


Manifestació nacional a Amposta (Terres de l'Ebre)

Diumenge 18 de maig // 12h // Parc dels Xiribecs


13.5.08

La pálida

"Mis certezas desayunan dudas. Y hay días en que me siento extranjero en Montevideo y en cualquier otra parte. En esos días, días sin sol, noches sin luna, ningún lugar es mi lugar y no consigo reconocerme en nada, ni en nadie. Las palabras no se parecen a lo que nombran y ni siquiera se parecen a su propio sonido. Entonces no estoy donde estoy. Dejo mi cuerpo y me voy, lejos, a ninguna parte, y no quiero estar con nadie, ni siquiera conmigo, y no tengo, ni quiero tener, nombre ninguno entonces pierdo las ganas de llamarme o ser llamado."

[Eduardo Galeano]


Ja no sé si és astènia o somatitzacions o l'estat de desorganització mental en el que em trobo...

..sigui el que sigui, però, esperem que sigui transitori!




12.5.08

Implica....què??

Suposo que tothom s’implica en el que vol o en el que li convé o en el que considera necessari, i no deu ser gaire sa enfadar-se o, per contra, provar de justificar aquestes actituds de manca de compromís, de irresponsabilitat... d’alienació al cap i a la fi!

Però fa uns dies que aquest ha esdevingut un dels temes principals de les meves converses, en diverses situacions i amb persones diferents, arribant en general a una conclusió comú: ens dirigim sense fre cap a l’individualisme i la manca absoluta de consciència col·lectiva...

L’altre dia parlant amb un amic em deia que calia assumir que els moviments socials són una cosa d’uns pocs (malgrat que no hauria de ser així!) en els que de tant en tant surt algun tema en el que la gent s’hi implica encara no sabem ben bé perquè, esdevé una espècie de moda entorn al moviment que el fa créixer desproporcionadament...però com totes les modes s’acaben i desapareixen, tal i com va passar amb el “No a la guerra”, perquè com bé sabem les guerres no van acabar quan la televisió en va deixar de parlar...

Però més enllà d’això, tenim un altre problema, i és que no només hi ha gent que manifesta obertament la seva voluntat de no preocupar-se per res més que no sigui el propi benestar, sinó que n’hi ha d’altres que després d’omplir-se la boca de revolució, prioritzen la comoditat de quedar-se a casa o la diversió d’una tarda de bar...

i aleshores em ve al cap aquella reflexió feta pels Brams al seu darrer concert:
“...de res serveix anar de concert, de res serveix comprar samarretes, comprar xapes, anar a bars del rotllo, això no serveix de res! Que ningú se’n vaig a dormir pensant que ha fet res per la llibertat dels Països Catalans només per posar-se una samarreta. La llibertat s’aconsegueix treballant, militant, al carrer, a tot arreu...”

7.5.08

Desbloquejar la por

“La por ens acompanya d'una forma especial durant tota la nostra vida i intervé constantment en les nostres activitats i relacions. Per por deixem de fer moltes coses o en fem d'altres que no volem i que havíem considerat impensables. Per sentir-nos segurs ens deixem portar per la por i de mica en mica renunciem al que ens agradaria i acabem per desconèixer-nos a nosaltres mateixos”

[“Sedueix-te per seduir. Viure i educar les emocions”, Eva Bach i Pere Darder]

4.5.08

Escapades necessàries

Finalment no me'n vaig poder estar de fer una petita escapada durant aquests dies, encara que per responsabilitat m'hauria d'haver quedat a casa fent feina... donar un petit marge a la improvisació no està mai de més, quan el costum és tenir-ho tot la mar d'apamat!!

Així que d'un dia per l'altre vaig decidir baixar a València, una setmana després del 25 d'Abril... si és que no puc ser mai a lloc quan toca!

24 hores de desconnexió que m'han servit i molt...

Grans converses sobre la situació del País Valencià amb crispetes i vídeos inclosos, (“Arrels de lluita”- maulets 2005, si el podeu trobar és molt interessant i aquí us deixo ”A tornallom”) documentals que expliquen lluites viscudes fa uns anys però que per desgràcia segueixen sent molt vigents, la veritat és que fa posar la pell de gallina el que estan fent a València i a molts altres indrets del territori........a casa nostra mateix!


Passeig pels carrers de València i festa nocturna amb mort de son inclosa.


Visita fugaç a l'Albufera, el paradís del dominguero: gent per tot arreu, brutícia, cadires de camping, cotxes i més cotxes i molt poc respecte és el que hi vaig veure......contraposat a un indret molt bonic però del que caldria tenir-ne més cura!(sort ja hi anava avisada...)
Aquesta és la política que fa la generalitat valenciana amb el nostre patrimoni natural... i amb tot, clar!



Reflexions i conclusions...................................tanquem cicle?

29.4.08

Contradiccions futbolístiques

El futbol és una d'aquelles coses que em generen contradiccions internes.
Des de sempre a casa s'ha viscut el futbol, concretament el Barça: s'han seguit tots els partits, s'han patit les derrotes i s'han celebrat els triomfs.
Fins a ben entrada l'adolescència em quedava a casa les nits de partit....i mirava el futbol, a mode de ritual sempre en la intimitat familiar.
El meu pare se'l podria descriure com una d'aquelles persones que quan el barça perd, passa una depressió que li pot durar dies... i suposo que al cap i a la fi viure-ho des de petita ha de marcar d'una manera o altra!
Baralles al menjador amb l'arbitre de torn, paraules d'ànim als jugadors i algun que altre insult als contraris o als propis quan creu que no estan jugant tan bé com cal, sempre segons el prisma d'aquell qui opina des del sofà de casa.

Així doncs, per una banda el fort sentiment culé transmès amb molta cura pels meu pare (gràcies...mai no t'ho podré agrair prou!:P) i l'efecte que pot acabar fent sobre les meves neurones el bombardeig d'escuts del barça per qualsevol racó de la casa (coberts, quadres, rellotges, samarretes, motxilles i qualsevol objecte de merchandising que us pugueu imaginar...) fan que malgrat tot m'agradi mirar el futbol, em preocupi si el barça pot guanyar la lliga o no, em decebi i gaudeixi amb els patits importants.

Per altra banda, la quantitat desmesurada de diners que pot arribar a moure per comprar o vendre un o altre jugador, la rivalitat (quasi odi) que es genera entre els seguidors d'un o altre equip, les actituds que sovint es veuen al camp (tan a la gespa com a la graderia)...
Fan que el futbol no em sembli precisament una afició recomanable, que pugui aportar gaire res positiu a les nostres vides en cap dels sentits.
Tot i així...em sap greu que avui el Barça no hagi fet el gol que ens calia!
Hola contradiccions internes...

...adéu Champions!:(

El gol

El gol es el orgasmo del fútbol. Como el orgasmo, el gol es cada vez menos frecuente en la vida moderna.
Hace medio siglo, era raro que un partido terminara sin goles: 0 a 0, dos bocas abiertas, dos bostezos. Ahora, los once jugadores se pasan todo el partido colgados del travesaño, dedicados a evitar los goles y sin tiempo para hacerlos.
El entusiasmo que se desata cada vez que la bala blanca sacude la red puede parecer misterio o locura, pero hay que tener en cuenta que el milagro se da poco. El gol, aunque sea un golecito, resulta siempre gooooooooooooooooooooooool en la garganta de los relatores de radio, un do de pecho capaz de dejar a Caruso mudo para siempre, y la multitud delira y el estadio se olvida de que es de cemento y se desprende de la tierra y se va al aire.


[“El futbol a sol y sombra” Eduardo Galeano]