30.9.08

Quin personatge de Bola de drac ets?

Potser us preguntareu quina mena de persona voldria saber quin personatge de Bola de drac és, amb la quantitat de coses interessants que tenim per descobrir... però jo que vaig passar tota la infantesa seguint les aventures d'en Goku i que, perquè no dir-ho, dec arrossegar un trauma, ahir en veure al facebook aquest test no vaig poder estar-me d'obrir-lo.

La veritat és que després de llegir la primera pregunta vaig adonar-me que ni de bon tros el test compliria les meves expectatives, però vaig continuar llegint fins que vaig arribar a la pregunta 5 "Como prefieres las mujeres??". La pregunta no em va agradar gaire ja que la manera com estava formulada excloïa d'entrada una part de la població (aquells qui preferim els homes...), però estava disposada a fer els ulls grossos fins que vaig començar a llegir les respostes:

-Una mujer que me quiera.
-Una mujer verde :S
-Una mujer pa pasar el rato
-Una mujer... guachita*!!
-Una mujer rica...con las medias tet.. y el medio cul.. jejeje no me importa si es tonta! :)
-Una mujer que me cocine :)

Després de fer-ne un anàlisi, no sabria dir quina de totes em sembla més insultant i ridícula.
Era difícil caure en tots els prejudicis masclistes en tan poques paraules, i en aquest test ho han aconseguit des de la primera (que mata de cursi) fins la última de les respostes!

Minyona, tonta, objecte d'entreteniment, màquina sexual...tot ben encarat a satisfer els homes!

Encara estem amb aquestes?
Quin escàndol!



Després de més de 10 anys aquesta cançó segueix sent tan vigent com aleshores... potser que ens ho plantegem!


*guachita: es una palabra de origen quechua, cuyo significado es "huerfanita" y también "hija de padre desconocido". Quan ho poses al google et remet a tot de pàgines plenes de contingut pornogràfic!

26.9.08

Casualitats

....que l'aparell de música del cotxe no reprodueixi gairebé cap Cd, i que de sobte et vinguin unes ganes horroroses de canvir el que fa dies que sona, no pas per què no t'agradi, sinó per que t'ha vingut un impuls difícil d'aturar....i que després, un cop fora no en llegeixi cap altre fins que de sobte, comenci a sonar una cançó que feia tant i tant de temps que no senties....i que soni just ara, en la situació que et trobes...




19.9.08

Viure de nit...

Nit d'Assilah


La noche/4

"Me desprendo del abrazo, salgo a la calle.
En el cielo, ya clareando, se dibuja, finita, la luna.
La luna tiene dos noches de edad.
Yo, una."


[El libro de los abrazos - Eduardo Galeano]

12.9.08

11 de setembre al Camp:

300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència!















Inici de la manifestació - Plaça del Mercat central (Reus)














Plaça de les peixeteries velles


Lectura del Manifest:




Cant dels Segadors (gran moment!):



Avui calia fer pinya, demostrar que malgrat tot aquí encara queda gent que no està disposada a que ningú els abarateixi el somni...
Avui calia ser a casa, al Camp!

9.9.08

La vida és ...



Darrerament "Drexlerejo" més del compte, i a mi el Drexler sempre m'acompanya en moment importants...

5.9.08

Els versos de l'infern...

"Ja no corren les xarangues,
no hi ha revetlla al castell,
fora mostra de "dijoqueis"!
tot plegat un desgavell.

Amb el nucli antic vetat,
cal buscar emplaçament,
no fem concerts a la plaça
i enviem lluny el jovent.

Potser allà a prop del polígon...
farem content el veí
que cada any presenta firmes
perque no el deixem dormir

(...)

Que ja cansem amb les firmes
i fer tant de rebombori,
gràcies a gent com vosaltres
som un poble dormitori.

I si algun partit se'ls creu
escolteu-me el que us dic:
defensem les nostres festes
Festa Major al nucli antic!"


[Fragment d'un dels versots del ball parlat del Ball de Diables de Torredembarra]

Quanta raó!!!

VOLEM LA NOSTRA FESTA, A LA NOSTRA PLAÇA!

3.9.08

De festes majors...

Després de passar fugaçment per les festes de Sants i poder gaudir així de la meva primera intrusió a festes barcelonines amb una valoració molt positiva, i estar un parell de dies genials a la festa major d'Alcarràs...

Arribo a Torredembarra i em trobo amb una festa major difícil de qualificar. I és que quan es sumen factors com ara que l'economia municipal es sustenti en el totxo, la existència i participació de col·lectius sigui minsa i, a sobre, més de la meitat dels vilatans no percebin la festa com a pròpia... el resultat en un any com aquest (on tothom parla de crisi...) és deplorable.

Però a banda de queixar-nos, potser caldria anar una mica més enllà i plantejar-nos si el model de festa que hem tingut fins ara és el que realment ens agrada. Si estem disposats a que la nostra festa estigui sempre penjant d'un fil, pendent si aquell any hi haurà o no diners per a fer una cosa amb cara i ulls... o si, pel contrari, el que volem és una festa del poble on tothom s'hi senti particip, on els veïns i veïnes en siguin els protagonistes, i on els diners no siguin l'única condició per a tenir una festa major digna!

Ens trobem pels bars i planegem una revolució?;)

25.8.08

Assilah - Estiu'08

Avui fa just una setmana que encara corríem pel Marroc, era l'últim dia i aprofitàvem per fer algunes compres a corre-cuita i una mica de turisme per Tanger. La resta de dies (tots menys un que ens vam escapar a Chefchauen) els vàrem passar a Assilah, un lloc ple de contrastos.

Per una banda, la Medina, un lloc per perdre-s'hi amb aquells tons blavosos, moltes portes i el mar.

Per l'altra, edificis ben alts (la gran majoria amb signatura made in Spain....que aquí ja no ens queda ni un pam de costa per explotar, però mira si hi ha món...), les platges plenes de turistes, els cotxes i la fira.

En definitiva (per mi), un indret a mig camí entre Cadaqués i Salou.

El nostre campament, però, era un altre món. Tres associacions de lleure marroquines, cadascuna amb les seves particularitats i la seva manera d'acollir a la colla de catalans que ens havíem plantat allà, amb els ulls ben oberts i amb totes les ganes de conèixer que era per ells allò que per nosaltres és aquí la nostra quotidianitat.

Ens van sobtar moltes coses de la gent que ens vam trobar.

Alguns per la bona acollida, l'interès i les ganes d'aprendre i ensenyar... d'altres, per tot el contrari: el passotisme generalitzat!

A nosaltres ens costava d'entendre la disciplina (des del nostre punt de vista desmesurada), el proteccionisme extrem, el poc afecte transmès als infants, la jerarquització entre caps... i ells no podien concebre un escoltisme sense jures de bandera, fileres i formacions a primera hora del matí.

Però tot això ens ha servit per apropar-nos a la seva manera d'educar, de transmetre valors, d'entendre l'escoltisme....i n'hem compartit amb ells la nostra!

Durant aquests dies hem pogut veure més enllà...i això sempre és positiu!

Per una gran experiència, a tots i totes els que n'heu format part:

شكور (o el que és el mateix: gràcies!)


1.8.08

Propera parada: Assilah


Doncs si, marxo de campaments a Assilah (Marroc) fins el dia 18!
Tinc una sensació estranya però bonica, com quan t'està a punt de passar una cosa especial....segur que m'espera una gran experiència.....però això ja us ho explicaré quan torni!

A gaudir i a descansar!

Ens veiem a la tornada!;)

19.7.08

Reflexions...


"¿Existirian el bien y el mal en todo cuanto los rodeaba?, se preguntó. Dio un respingo al extender la mano para tocar una azul y perfecta flor silvestre. ¡Tenía espinas! Jamás imaginó que una flor pudiese herirla."

[El Infinito en la palma de la mano]
Gioconda Belli




Ja fa dies que aquest petit fragment del llibre em venia al cap de tant en tant...i és que sovint no saps qui et ferirà o pel contrari, qui serà allà per donar-te un cop de mà en un moment de caiguda...


Aprofito per les donar les gràcies a l'Elena pel descobriment de la Belli... després d'un temps prudencial des que vaig acabar aquest, ja tinc "La mujer habitada" preparat per començar-lo aviat!

15.7.08

Expectatives i realitats

I de sobte et trobes immersa en una situació que no t'esperaves i que inevitablement confronta expectatives i realitats, el que creies que seria amb el que estàs vivint, i te n'adones que de vegades les coses, malgrat els esforços, se t'escapen de les mans.


Veus que les perspectives canvien depenent del prisma i de qui s'ho miri (bé...això ja ho sabies, però només tan calgut uns dies per acabar-ho d'evidenciar).

Que tot allò que tu tens tan interioritzat no és així per a tothom i que després de les discussions generades no t'han convençut, més aviat tot el contrari.

Et costa d'entendre algunes actituds, et sobten els sacs carregats de prejudicis, el poc respecte, la desmotivació, la irresponsabilitat i la tranquil·litat amb la que els altres ho viuen....i sense voler et trobes repetint-te per tu mateixa “deu ser l'edat...”

Però després, quan reacciones, et sents satisfeta de veure i viure les coses com ho fas i només esperes que els altres siguin capaços de valorar en algun moment la importància de tot allò que avui estan vivint, amb més o menys ganes.


I tot i l'autocrítica necessària que fas de la pròpia manera de gestionar els conflictes i desprès de fer un pas enrere i provar d'analitzar la situació amb distància, penses que després de tot de ben segur que tu també te n'enduràs una experiència ben plena d'aprenentatges i que això no és res més que una oportunitat per a enfrontar-te a una nova situació, a un nou conflicte... que segur que et permetrà conèixer una mica més les teves possibilitats i les teves limitacions.


Però quan t'hi trobes......costa!

Primeres aproximacions al IV Congrés d’EC, primavera 2009


2.7.08

La identitat

“...ésta es la verdadera y única razón de ser de la amistad: ofrecer un espejo en el que el otro pueda contemplar su imagen de antaño, que, sin el eterno bla-bla-bla de los recuerdos de los compañeros, se habría borrado desde hacía tiempo...”
-
Amics que són lluny i que es troben a faltar, però que malgrat tot els sents ben aprop... amics de sempre, que saps que mai no et deixaran... noves amistats que es consoliden... futures amistats que encara no sabem on ens portaran...
-
Què seria de nosaltres...

1.7.08

Euskal Herria [Estiu'08]

Ara per ara no em surten les paraules per descriure tot el que he sentit durant aquests dies...
així que us deixo unes quantes imatges del que hem viscut... per guanyar una mica de temps mentre em recupero...

Donostia - La platja de la Kontxa

"El Peine del viento" E. Chillida - Donostia



Vistes des de Larun






Despertar a Larun

El Josu ...que gran!


Ruta Etxalar - Bera de Bidasoa (preciosa!)

22.6.08

13.6.08

"ESPERANSAHARAUI. 25 granets de sorra"



DISSABTE 14 DE JUNY A LES 18:30H
al CASAL POPULAR NUMEN MESTRE
(Av/Catalunya, 33. Torredembarra)
US HI ESPEREM!
_____________________________________________________________________
MUROS, Eduardo Galeano
El Muro de Berlín era la noticia de cada día. De la mañana a la noche leíamos, veíamos, escuchábamos: el Muro de la Vergüenza, el Muro de laInfamia, la Cortina de Hierro...
Por fin, ese muro, que merecía caer, cayó. Pero otros muros han brotado, siguen brotando, en el mundo, y aunque son mucho más grandes que el deBerlín, de ellos se habla poco o nada.
Poco se habla del muro que Estados Unidos está alzando en la frontera mexicana, y poco se habla de las alambradas de Ceuta y Melilla.
Casi nada se habla del Muro de Cisjordania, que perpetúa la ocupación israelí de tierras palestinas y de aquí a poco será 15 veces más largo queel Muro de Berlín.
Y nada, nada de nada, se habla del Muro de Marruecos, que desde hace 20 años perpetúa la ocupación marroquí del Sáhara occidental. Este muro, minado de punta a punta y de punta a punta vigilado por miles de soldados, mide 60 veces más que el Muro de Berlín.
¿Por qué será que hay muros tan altisonantes y muros tan mudos? ¿Será por los muros de la incomunicación, que los grandes medios de comunicación construyen cada día?
En julio de 2004, la Corte Internacional de Justicia de La Haya sentenció que el Muro de Cisjordania violaba el derecho internacional y mandó que se demoliera. Hasta ahora, Israel no se ha enterado.
En octubre de 1975, la misma Corte había dictaminado: "No se establece la existencia de vínculo alguno de soberanía entre el Sahara Occidental y Marruecos".
Nos quedamos cortos si decimos que Marruecos fue sordo. Fue peor: al día siguiente de esta resolución desató la invasión, la llamadaMarcha verde, y poco después se apoderó a sangre y fuego de esas vastas tierras ajenas y expulsó a la mayoría de la población. Y ahí sigue.
Mil y una resoluciones de las Naciones Unidas han confirmado el derecho a la autodeterminación del pueblo saharaui.
¿De qué han servido esas resoluciones? Se iba a hacer un plesbiscito, para que la población decidiera su destino.
Para asegurarse la victoria, el monarca de Marruecos llenó de marroquíes el territorio invadido. Pero al poco tiempo, ni siquiera los marroquíes fueron dignos de su confianza. Y el rey, que había dicho sí, dijo que quién sabe. Y después dijo no, y ahora su hijo, heredero del trono, también dice no. La negativa equivale a una confesión. Negando el derecho de voto, Marruecos confiesa que ha robado un país.
¿Lo seguiremos aceptando, como si tal cosa? ¿Aceptando que en la democraciauniversal los súbditos sólo podemos ejercer el derecho de obediencia?¿De qué han servido las mil y una resoluciones de las Naciones Unidas contra la ocupación israelí de los territorios palestinos? ¿Y las mil y una resoluciones contra el bloqueo de Cuba?
El viejo proverbio enseña: La hipocresía es el impuesto que el vicio paga a la virtud.
El patriotismo es, hoy por hoy, un privilegio de las naciones dominantes.Cuando lo practican las naciones dominadas, el patriotismo se hace sospechoso de populismo o terrorismo, o simplemente no merece la menor atención.
Los patriotas saharauis, que desde hace 30 años luchan por recuperar su lugar en el mundo, han logrado el reconocimiento diplomático de 82 países. Entre ellos, mi país, el Uruguay, que recientemente se ha sumado a la gran mayoría de los países latinoamericanos y africanos. Pero Europa, no. Ningún país europeo ha reconocido a la República Saharaui.
España, tampoco. Este es un grave caso de irresponsabilidad, o quizá de amnesia, o al menos de desamor.
Hasta hace 30 años el Sahara era colonia de España, y España tenía el deber legal y moral de amparar su independencia.
¿Qué dejó allí el dominio imperial? Al cabo de un siglo, ¿a cuántos universitarios formó?
En total, tres: un médico, un abogado y un perito mercantil. Eso dejó. Y dejó una traición.
España sirvió en bandeja esa tierra y esas gentes para que fueran devoradas por el reino de Marruecos.
Desde entonces, el Sahara es la última colonia del Africa. Le han usurpado la independencia.
¿Por qué será que los ojos se niegan a ver lo que rompe los ojos?¿Será porque los saharauis han sido una moneda de cambio, ofrecida por empresas y países que compran a Marruecos lo que Marruecos vende aunque no sea suyo?
Hace un par de años, Javier Corcuera entrevistó, en un hospital de Bagdad, a una víctima de los bombardeos contra Irak. Una bomba le había destrozado un brazo. Y ella, que tenía ocho años de edad y había sufrido once operaciones,dijo:-Ojalá no tuviéramos petróleo.
Quizás el pueblo del Sahara es culpable porque en sus largas costas reside el mayor tesoro pesquero del océano Atlántico y porque bajo las inmensidades de arena, que tan vacías parecen, yace la mayor reserva mundial de fosfatos y quizá también hay petróleo, gas y uranio.
En el Corán podría estar, aunque no esté, esta profecía:Las riquezas naturales serán la maldición de las gentes.
Los campamentos de refugiados, al sur de Argelia, están en el más desierto de los desiertos. Es una vastísima nada, rodeada de nada, donde sólo crecen las piedras. Y sin embargo, en esas arideces, y en las zonas liberadas, que no son mucho mejores, los saharauis han sido capaces de crear la sociedad más abierta, y la menos machista, de todo el mundo musulmán.Este milagro de los saharauis, que son muy pobres y muy pocos, no sólo se explica por su porfiada voluntad de ser libres, que eso sí que sobra en esos lugares donde todo falta: también se explica, en gran medida, por la solidaridad internacional.
Y la mayor parte de la ayuda proviene de los pueblos de España. Su energía solidaria, memoria y fuente de dignidad, es mucho más poderosa que los vaivenes de los gobiernos y los mezquinos cálculos de las empresas. Digo solidaridad, no caridad. La caridad humilla.
No se equivoca el proverbio africano que dice: La mano que recibe está siempre debajo de la mano que da.
Los saharauis esperan. Están condenados a pena de angustia perpetua y de perpetua nostalgia. Los campamentos de refugiados llevan los nombres de sus ciudades secuestradas, sus perdidos lugares de encuentro, sus querencias: ElAaiún, Smara...Ellos se llaman hijos de las nubes, porque desde siempre persiguen la lluvia.
Desde hace más de 30 años persiguen, también, la justicia, que en el mundo de nuestro tiempo parece más esquiva que el agua en el desierto.

12.6.08

Una estona de cel...

I milers de petites estones de cel han estat tots i cadascun dels moments que he viscut des que vaig decidir d'embarcar-me en l'aventura de ser cap, ara ja fa gairebé 9 anys.

Una decisió que sens dubte va marcar i marcarà la meva vida per sempre, i una aventura de la que probablement no me n'acabaré de desprendre mai!

Molts sentiments abocats, moltes emocions, moltes amistats, molts aprenentatges, molt de temps invertit en un projecte que hem fet créixer a base d'il·lusió, esforç, constància i compromís...

...i ho dic amb la nostàlgia de qui s'ha deixat la pell a cada instant, de qui ha viscut l'experiència al màxim i de qui ara ha de fer un punt i a part i se n'ha de despendre (només una mica), com qui de cop i volta ha de deixar de dur damunt les espatlles una part de si mateix... per passar a mirar-se-la des de fora...(ben apropet, això si!)

...però també amb els records i l'alegria de cada moment viscut amb totes i cadascuna de les persones amb qui he compartit alguna part del camí, amb una motxilla plena a vessar d'aprenentatges i la certesa que l'esforç ha tingut una bonica recompensa!

4 anys a follets....una adolescència marcada per la responsabilitat, el compromís i la festa a dosis similars, i una meravellosa etapa d'aprenentatge i creixement, a ritme accelerat.

1 any a raiers...amb grans records i millors companys....mai no oblidaré aquell curs: discussions filosòfiques sobre objectius pedagògics, complicitats i diversió!

4 anys a pioners...un gran repte amb tot de moments impressionants! Sabeu que sempre porto amb mi un trosset de cadascun de vosaltres, i sé que d'una manera o altra vosaltres també porteu un trosset de mi...i no sabeu lo orgullosa que em sento de que sigui així!
Mil gràcies per aquest regal...


...i aquest, el meu petit homenatge...



Al consell de l'agrupament... gràcies per tot el que m'heu ensenyat, molt més del que possiblement us imagineu!
Sento els moments de reflexió en format monòleg (sovint esperava una resposta...ho prometo!), les bronques a l'assemblea i la intransigència davant la desorganització, i us felicito per la feina feta...

...encara que ja sabeu que això no és pas un adéu per sempre, seré allà on calgui sempre que ho necessiteu!;)
Jo tampoc no oblidaré res del que he viscut....no és fàcil d'oblidar!

6.6.08

Incerteses

Passant un etapa plena d'incerteses amb algunes decisions preses de les que només puc esperar no fer-me'n enrere.
Sensacions estranyes. Sentiments confosos. Incoherències internes. Inquietuds inhibides per manca de temps. Projectes a mig fer. Somnis per complir. Tancament d'etapes vitals. Comiats necessaris.

Mai no havia tingut una sensació de tan poc control sobre la pròpia vida com la que tinc ara.
Com si després de seguir les marques d'un GR durant quilometres i quilometres, de cop i volta les marques desapareixéssin i ara estigués només a les meves mans triar el camí a seguir...
...potser el millor serà deixar-se portar, i assumir que no sempre és possible tenir controlat el que passarà....per què si una cosa he aprés en aquesta darrera etapa (que ara acaba) és que hi ha coses que escapen de ser apamades per les ments dels previsors!

Sube que nos vamos pa' las nubes!




2.6.08

Dosis necessàries de Galeano...

PROHIBIDO SENTIR
-¡Oh, figura femenina! ¡Cuán gloriosa eres!
Hildegarda de Bingen creía que la sangre que manchaba es la sangre de la guerra, no la sangre de la menstruación, y abiertament invitaba a celebrar la felicidad de haber nacido mujer.
Y en sus obras de medicina y ciencias naturales, únicas en la Europa de su tiempo, se habia atrevido a reivindicar el placer femenino en términos insólitos para su tiempo y su iglesia. Con sabiduría sorprendente en una abadesa puritana, de muy estrictas costumbres, virgen entre las vírgenes, Hildegarda afirmó que el placer del amor que arde en la sangre es más sutil y profundo en la mujer que en el hombre:
- En la mujer, es comparable al sol y a su dulzura, que delicadamente calienta la tierra y la hace fértil.
Un siglo antes que Hildegarda, el célebre médico persa llamado Avicena había incluido en su "Canon" una descripción más detallada del orgasmo femenino, a partir del momento en que los ojos de ella empiezan a enrojecer, su respiración se acelera y comienza a balbucear.
Como el placer era un asunto masculino, las traducciones europeas de la obra de Avicena suprimieron la página.
["Espejos", Eduardo Galeano]

28.5.08

Boniques connexions

Aquest podria ser el resum del cap de setmana, després de viure una sortida conjunta amb les pioneres del Pi de les Corts.

Ruta de l'Hospitalet a l'Ametlla amb paisatges impressionants, intercanvi d'experiències, llargues converses, danses i jocs a la platja, rialles, caminada sota la pluja, esforç, satisfacció,... (segur que mai no havíem desitjat amb tantes ganes una dutxa calenta!)
...però sobretot, molta connexió!

Una sensació de confiança que no és fàcil d'assolir en poc més de 24 hores. En molts moments se'm va oblidar que estàvem compartint sortida amb un altre agrupament, semblava com si tots fóssim una mateixa unitat...i això em va semblar increïble!!

I em va fer pensar que ens podríem haver sumat molt abans!
Ha estat un plaer!;)



[Encara no tinc fotos... en penjaré algunes properament]

22.5.08

Alçar el vol...



"...per a tu el vent només es un element que passa...que no et transporta.


Però saps que has de fer per volar?
Saps com s'alça el vol?

No cal anar lluny per fer-ho...volar no és deixar-ho tot, les gavines quasi viuen tota la vida al voltant del niu...
Només es desplacen uns pocs centenars de kilòmetres en tota la vida, per què les gavines no són aus migratòries.


Les ales segueixen al vent i a l'instint, al teu propi vent: que el bufen els teus desitjos, les teves passions...
Les gavines només coneixen llocs nous després d'una tempesta, quan el vent els ha portat ben lluny...

Quan els seus desitjos bufaven en moltes direccions distintes, i aleshores són una mica més lliures... per què aprenen a tenir una Ítaca!

...el que volia dir-te és que, malauradament, per volar lluny s'han de deixar les coses més properes...
sense por a soltar-les... i amb la voluntat de fer-ho!
Per què la tornada sempre està ahí i el que fem és part de nosaltres.

I sempre podrem tornar a trobar el que deixem..."


[Novembre'07]

·

·